L’Oncle Vània

Després de discórrer durant pàgines i pàgines sobre fenomenologies i ontologies, el gran teòric féu un punt i a part i acabà brillantment amb aquesta última afirmació:

“Per altra banda, l’objecte d’estudi és un llenguatge.”

Des de la més profunda admiració i amb tots els respectes semiològics, em vaig cagar amb la seva puta mare, joder: m’havia fet perdre definitivament la fe…

L’agent o res o la cosa 

-Saps? L’agent em va deixar avui fa just dos anys i la veritat és que no havia tornat a pensar en tot allò fins aquesta nit, res, fa tres hores. Mira, no ha estat per commemorar els dos anys sense ell ni històries, però he acabat parant, acompanyant una morena, a un restaurant dolent però pretensiós del Born on vaig sopar un dia amb el tipus quan tot anava bé entre nosaltres. La qüestió és que amb la morena hem demanat i hem menjat i, de cop… Bé, tampoc és que hagi tingut una revelació immediata proustiana pel gust d’algun dels plats (perquè no en tenien cap, de gust), no, no ha estat això ni res, no, que va, però, el que et deia, que ha estat de cop que m’ha vingut que jo ja havia sopat allà feia tres o quatre anys amb el meu agent. Però sobretot, el que m’ha com trasbalsat o alguna cosa així, sí, la veritat és que la cosa m’ha posat bastant nerviós (hòstia sí, mooolt nerviós, ja t’ho explicaré després, que la morena se m’ha enfadat un munté, i potser amb raó, però joder, que després li he explicat tot disculpant-me i res, que la tia no m’ha volgut perdonar i així és que al final res, vull dir que res de res i que aquí estem, vaja…). Bé, això, que el que m’ha trasbalsat ha estat recordar una cosa concreta que havia oblidada de la nit aquella amb l’agent, una cosa que havia oblidada per intranscendent i per poc important però que de sobte també se m’ha aparegut com… com jo que sé… Com s’apareixen, les coses? Bah, és igual, al gra: que m’ha vingut al cap que durant la nit aquella el tipus m’havia fet emprenyar amb una puta broma que em va tocar moltíssim els ous perquè, ara ho veig, d’alguna manera ens vam descobrir tots dos. Eh, per què collons te’n rius? Com que no te n’estàs rient? Clar que te’n rius, mamon. Riu, riu, i espera que t’expliqui una mica més la història, que te’n riuràs més, encara… Ja veuràs, ja… És que… Bah, a tu et semblarà poca cosa, però això és perquè ets un imbècil… Però jo sóc… Va, no te’n riguis més… Què? Que és perquè li dic agent i no editor? Merda, imbècil. Bé, m’importa una merda. Mira, ja que m’has tallat demana-li ara una més. Pagues tu. Que jo t’ho segueixo explicant igual, a la merda les teves merdes de merda. Ah, i tira, hòstia, tira. És que de debò, per què em toques tan les pilotes? Estic parlant tota l’estona jo i tu que calles i que només te’n rius i no ets capaç de tirar? Bé, això, que la cosa era… Això. La cosa és que he recordat que, a mig sopar amb l’agent, quan havíem rigut amb la cambrera, havíem brindat per nosaltres i l’èxit del meu segon llibre, el recull aquell poca cosa, vaig començar a… sí, merda, és veritat, de fet vaig començar jo, quin fàstic… La cosa és que vaig començar a fer la broma que estava preocupat perquè creia que ell m’havia citat al sopar perquè no em volia portar més. I va i ell que la va seguir, la broma, primer entre riures i tota la pesca, però, de cop, el molt fill de la gran puta va i es posa tot seriós, t’ho prometo, que quasi ploro o alguna cosa d’aquestes que ja saps que faig, va i es posa tot seriós i em diu que ”no, de debò, Andreu, crec que la nostra relació s’hauria d’acabar aquí”. Va haver-hi un silenci realment incòmode. Però el tipus que va aguantar, joder si va aguantar. Vaig haver de ser jo que, com un subnormal, li digués, amb una preocupació ara veig que totalment desmesurada, “què?”. I llavors sí, llavors sí que el fill de puta es va posar a riure i em va tranquil·litzar, “Andreu, que era una broma, home”. Però, saps què?, no ho sé, ara la veritat és que ja no ho sé. Recordant-ho ara, i després de tot el que ha passat, doncs que res, que no ho sé… Sopant amb la morena i venint-me aquest record com una fletxa traïdora per l’esquena, he pensat que l’agent va aguantar massa la broma, que em va deixar patir massa… Potser sí que tot havia començat com una broma, però no sé fins a quin punt… M’entens?… No sé fins a quin punt el tio va veure que ja li anava bé, deixar-me… Joder, jo estava encantat amb ell, aleshores. Ja ho sé, ja ho sé. Ni que fos la meva puta dona! Però va ser injust. No ho sé, res, la cosa ha estat aquesta. Ja està, res, poca cosa, però és que després que la morena m’enviés a prendre pel cul definitivament volia fer una copa i volia explicar-li a algú, a qualsevol. No és que siguis important tu ni res, imbècil. Va, deixa de riure i tira. Sí, sí, tu segueix rient-te’n si vols, però potser n’escric un article pel diari o alguna cosa així. Coses pitjors hauré publicat. Va, que et dic que tiris.

 L’agent o res o la cosa by Andreu Gabriel i Tomàs is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

Escriure draps,

i roba estesa,

i la neu

(uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra, això sí)

i camises

i l’aire

i abraçades

i crucifixos

i el temps

(narrant n’hi ha prou, això sí)

i totes aquestes merdes,

m’interessa.

Però, poeta, ¿vols fer el favor de desentendre la roba estesa abans que els flocs es desfacin i et fotin malbé la camisa que dius que està abraçant l’aire, abans que te s’acudeixi comparar-la amb l’existencial crucifixió al temps, abans que ja mai més no et llegeixi?

 ContraDrap by Andreu Gabriel is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

Sabata riu

sabata plora

sabata udola!

Si fossis una patata, que bé que t’ho passaries.

Si fossis una coliflor, no t’ho passaries tan bé.

Si fossis una pastanaga, aniries al Tibidabo.

Si fossis un… cogombre, aniries a Port-Aventura.

                                     Les eleccions

Abans de votar li llepava el cony sense pressa, amb correcció política, ficant-hi de tant en tant un dit o dos, per descansar la llengua i tornar a agafar salivera, i tornant-hi escopint i tornant-hi petonejant, ja una mica avorrit i cansat, amb mal de coll, però prou excitat per esperar el torn, que va arribar ràpid i sense subtileses, un ennuegament sense mala intenció, una esmena sense mala intenció, un correctiu juganer possiblement definitiu, però després la penetració, que feia mandra, que ja en tenia prou, ai, las, s’ha de mirar pels altres, follada de TV3, des del darrere l’esquena tenia una piga, tampoc no va estar malament per arribar a l’abraçada suada, i dit al punt, que la masturbació necessària sumés, que la indicació verbal innecessària restés, i que tot es recuperés amb la tremolor i els crits finals, i que un gemec sec, meu, ho acabés. 

Ja que m’han dit que tot això ha de ser una cosa interactiva i bla bla bla, si voleu podeu votar, a sota de tot d’aquest post, el conte de L’Oncle Vània que us hagi agradat més. Espero que no feu com jo a les enquestes d’El Mundo Deportivo o el Marca, que no sé ben bé per què, suposo que per fotre o en un intent de crear falsos estats d’opinió pública, sempre voto exactament el contrari d’allò que penso.

Abans de votar, podeu repassar els contes candidats: Els senyors Bonastre i filla, Berlín, Dean Stockwell (inacabat), Els morts, Papallones a la panxa, Carta de comiat, Emmarcat

Quan clickeu us demanaran si voleu deixar el nom o no, vosaltres mateixos, i després podreu veure els resultats.  Podeu fer un vot cada 24 hores. Gràcies per participar-hi!

Rescato un text antic i poca cosa per tal de no perdre el fil.

Sobre Andreu Vidal o la nocturnitat plàcida del poeta 

Andreu Vidal i Sastre, poeta mallorquí inspirat i inspirador, va morir jove fa quasi nou anys. Per sort, les seves petjades no s’han esborrat i l’essència visceral i anguniosament vital d’obres com Xicraini (1977), Necròpsia (1983) o L’animal que no existeix (1993), esquitxa encara avui a gent com Joan Miquel Oliver, compositor del grup musical Antònia Font.   

    Andreu Vidal tingué una importància cabdal en el procés intel·lectual mallorquí de les dues últimes dècades del segle XX. Ruptura, tradició, abstracció, problemes d’identitat, intel·lectualitat extrema… Són molts els aspectes a comentar sobre aquest poeta.

    Però si, per aquesta curta ressenya, hem d’escollir un element comú de la seva obra, ens quedem amb l’obsessió per reflectir contrastos, especialment entre la llum i la foscor simbòliques. I és que d’aquest enfrontament, curiosament, sempre en surt més ben parat la foscor. En la proposta poètica de Vidal, la llum, la maleïda llum, és la que ens fa veure i la que ens descobreix la trista existència transcendental per tal que ens enfrontem directa i violentament a ella. En les assossegades tenebres, en canvi, ens podem amagar, adaptar-nos a les preocupacions existencials sense aixecar la veu, esquivant-les i superant-les a poc a poc, deixant quasi d’existir per tornar a ser innocents. “Tristesa d’un somni d’immenses llums / perdut en els confins de la utopia. / Nit de vetlla pels carrers silenciosos, / retrobant en les petjades el cos buit d’un altre jo / que no camina / ni pensa / ni existeix.” (Xicraini, 1977). Però la llum, la consciència i el coneixement de la vida i, en conseqüència, també de la mort, ens perseguirà irremediablement. Aquesta és, en definitiva, la tragèdia del jo poètic de Vidal. Un pic hagis tingut consciència d’haver conegut, d’haver entès, ja no hi haurà marxa enrere. Una vegada hagis encès la llum, ja no la podràs tronar a apagar: “He deixat oberts els llums de casa / i ningú anirà a apagar-los” (Xicraini, 1977).

    Així que ja ho sabeu. Per estar més tranquils, no cerqueu la consciència existencial. Però això sí, podeu buscar a Andreu Vidal, que no fa cap mal. Trobareu exemplars del seus treballs a la venta a la llibreria-restaurant-cafeteria L’Espai Mallorca, al carrer del Carme. Allí, mentre bereneu una pasta amb un got de llet, podeu inquietar-vos una mica llegint versos com: “I el cambrer (…) / seguirà abocant llet dins l’escudella / i la llet vessarà / i ens embrutarà les calces…” (Llibre de les virtuts, 1980).

Vaig llegir l’article de Jordi Llovet sobre el Pickwick a “El Quadern” d’El País i va passar el millor que podia passar: lluny d’allunyar-me del text amb anàlisis hermètiques, m’hi apropava amb gestos generosos d’invitació a la lectura. La defensa de Llovet a la candidesa (ben entesa: alerta amb la candidesa d’estil de molts blocs en català que cauen en la nyonyeria catalaneta) i l’arma de l’humor de Dickens com a mèrits insuperables, la completava amb referències i dades biogràfiques i històriques útils, significatives però que no pretenien traspassar el sentit que sempre ha de partir del text.

    I així és com me’l vaig tornar a imaginar fent classe, o llegint una conferència, o responent una entrevista a la televisió. Movent els braços, interpel·lant directament però sense malícia un alumne tímid de la quarta filera, ensenyant a llegir, ensenyant a cordar les sabates, parlant d’ell, de les seves cinc dones (una a cada continent, amb tres o quatre filles i fills cada una d’elles), d’accidents a l’hora de vetllar difunts, i reprenent el fil, a la fi, sobre les infinites possibilitats de la novel·la, que, gràcies al seu estatus de gènere lliure, no morirà mai malgrat Flaubert o els autors de la barrera del segle XX.

    La candidesa de Jordi Llovet ensenyant és tan necessària com la de Dickens. El professor, el catedràtic de Teoria de la Literatura, diu a l’article que no entén ben bé com en una ronda de preguntes que un diari català ha fet a escriptors i membres de la comunitat literària del país sobre quines tres obres se’n durien a una illa deserta, ningú fes referència al Pickwick. És cert, la pedanteria els ha portat a anomenar títols clàssics (que ningú no diu que no siguin imprescindibles… al sofà i al costat de la llar de foc de casa), Ovidis, Homers…

    Les classes de Jordi Llovet, en canvi, mai no han estat pedants. “Tinc vocació de professor de pàrvuls”.

    Jordi Llovet es prejubilarà. La llicenciatura de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB, tot i tenir un centenar d’alumnes matriculats cada any, desapareixerà. Problemes interns que la desconeixença em fan mal de jutjar el porten a plegar. Només sé que això abans no succeïa: es feia tot el possible perquè els grans noms de la universitat la representessin fins al final. Aquesta vegada no sembla que tothom hagi fet tot el possible per res.

    Malgrat això, malgrat que estigui enfadat i decebut, el catedràtic no ha aprofitat la seva tribuna setmanal a El País per atacar ningú ni tan sols per recobrar-se queixant-se del món en general o recomenant algun clàssic de la mala llet o de l’spleen. Ha decidit, en canvi, parlar de candidesa des de la candidesa. Bravo.

    A nosaltres només ens quedarà seguir la trajectòria de Llovet fora de la universitat. Seguir les traduccions (i traduir és interpretar, per això té sentit que ho faci qui més en sap, de literatura) de Bouvard i Pecuchet de Flaubert, del Càndid de Voltaire, de Hoffmanstahl, de Kafka, o recentment la d’una excel·lent edició de les Flors del Mal de Baudelaire (Edicions 62) que l’ha fet merèixer el Premi Ciutat de Barcelona.

    I penseu que sempre podreu escollir un d’aquests llibres per dur-vos a una illa deserta; així us emportaríeu un trosset de Llovet que, en situacions adverses, us pot ser tan útil com l’aigua.

Gràcies a totes i a tots per ajudar-nos amb l’argument, especialment a Laserie que es va currar el començament! Queden anotades totes les idees i ja us anirem informant com va el còmic un cop ens hi posem.

Joder, i ara que ja us he fet pencar a vosaltres, suposo que em tocarà fer feina a mi… buf… Va, aquest cap de setmana hi haurà alguna cosa nova: potser un lliurament de Dean Stockwell, potser algun text curt d’aquests estúpids que penjo, potser algun comentari cinematogràfic estúpid d’aquests que no penjo…

M’ho penso i us dic alguna cosa.

Mentrestant: que això, que gràcies.