Tag Archives: cuento

Conte – Esbós (II)

(Segueix)

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa. El mirall enganya. El mirall enganya. El mirall no enganya. El mirall no enganya.

    Volia anar-hi en moto. Havia d’anar-hi en moto.

    Refugiada al pàrking, únic (l’últim) caprici des que havia deixat de tenir-ne, enlluernava aquell racó brut, entre dos cotxes plens de pols. Després, la clau, el gas i un merda, merda, merda i un definitiu a la merda tot, em cago en la puta merda. Moto dels collons. Joder.

    I el metro que s’havia modernitzat. Les pantalles ara anunciaven la parada següent. Els vagons ara eren còmodes. Els pobres ara  ja no s’hi refugiaven. Els negres ara ja no us violaven. El moros ara ja no us robaven. Ja no hi havia cortcircuits. No hi havia incendis. No hi havia alarmes. Els cotxes ara ja no descarrilaven.

    La gent reia. Mentre els pares reien asseguts i tranquils, mentre els pares parlaven de què fer per dinar, els fills passejaven pels vagons i saludaven a l’home del costat.

    I l’home del costat que els donava caramels i els nens que se’ls menjaven. I les mares que somreien a l’home del costat, gràcies, gràcies bon home. I els pares que no deien res, que només afirmaven les paraules de les dones amb un cop de cap.

    Tanta, tanta felicitat, tant, tant progrés, tantes millores.

    I l’americana justa que el feia suar, que li feia mal a les aixelles.

    (Continuarà)

 

  

Anuncis

Conte – Esbós (I)

 Conte – Esbós

Sense cap raó, la foto sempre era al segon calaix de la consola. I era als caps de setmana quan se la mirava més. El paper brillant brillava poc, el color cridaner s’havia apagat. A la imatge, veia com el vermell llampant del vestit no lluïa i com el somriure i els ulls feliços s’havien entristit a còpia d’anys passats.

    Sense samarreta, suat, seia al sofà amb la foto a la mà. Normalment la nostàlgia no era exagerada fins la cinquena o sisena cervesa, però aquell dia va arribar abans.

    De vegades es drogava. D’altres vegades no. En cap cas el moment s’havia de convertir en un ritual. La tristesa venia i després més o menys marxava, això és tot, aquestes coses passen.

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa.

(continuarà)

 

  

Mildred

“(…)

-Benvolguda doctora Mildred, per fi tinc bones notícies: vaig de mal en pitjor o tot el contrari. Els vostres consells de la setmana passada em van servir només a mitges. Suposo que la teoria era bona, però no prou per combatre el meu destí, més complicat del que havíem imaginat. I és que el nou problema, aquest cop, ha esdevingut ara una solució. Com sabeu, vaig fer-vos cas i ho vaig deixar reposar tot unes setmanes; suposo que va ser necessari, però va provocar un efecte que no crec que preveiéssiu: em va servir perquè ahir a la nit em vingués tot, tot de cop. Ja sé que em vau dir que no ho tornés a fer degut a la meva tendència (odiosa) a l’autocondescendència desfermada, però em fou del tot inevitable: com un vòmit agradable, i com feia ben bé un any que no m’atrevia (des que vós m’ho vau recomanar), vaig escriure tot allò que em passà pel cap a la quartilla. En aquelles fulles no s’entenia res però, tot i així, havia arribat als disset fulls omplerts per les dues cares. Mentre escrivia, mentre anava fent, vaig ser feliç, amiga meva. Vaig ser feliç amb tot allò que no entenia i que no entenc encara. Quin problema, quina solució! Ho sento, però vós us equivocàveu. Deixar-ho reposar no m’ha servit per aclarir res, sinó perquè el mar de dubtes m’acabés per explotar a la cara i em deixés a una deriva, per altra banda i potser inesperadament (sobretot per a vós), ben còmode. No, no penso deixar-ho de banda, no penso aclarir-me. Penso seguir amb mala lletra, escoltant la Marsellesa per la televisió, endavant, endavant, amb mala cara, amb bona cara, amb tots els dubtes del món, amb els seus i amb els meus, penso seguir feliçment almenys fins que els tres trets traïdors m’encertin per l’esquena i em deixin estès a terra amb un sol doll de sang. De moment, n’he esquivat dos. Tinc ulls al clatell.” (Anònima, 2008)

Conte en marxa: Dean Stockwell (V)

             

Dean Stockwell  

(Segueix) 

   -Ja t’ho pots imaginar… Aquí algú havia de fer la presentació de Dean Stockwell. Pensa que, ja t’ho hem dit entre parèntesis, ha de ser un altre personatge important del Conte… –la veu, de cop, es trenca de tristesa- Més important que jo mateix… –mira al sostre, afectat– Per què no puc ser jo, l’Assassí? –la veu es recupera- Bé, tot sigui per la Narració…!

   I alça el braç i brinden no gaire convençuts pel futur de la Narració del Conte amb sengles gots buits.

***

El brindis no serveix de res perquè aquí i ara, més enllà de la paraula 3.000 del Conte, el Narrador es veu obligat a confessar, molt al seu pesar, que el referent (el món real) fa un intent d’imposar-se al nostre Protagonista i, fins i tot, a ell mateix, l’autoritat de la narrativa. En lloc d’ocupar-se, Protagonista i Narrador, de les seves funcions, que si diegètiques, que si extradiegètiques, es dediquen a guanyar-se la vida prosaicament però el més lluny possible de la prosa. Han deixat l’Assassinat que ja està resolt, el MacGuffin dinamitat del Conte, per més endavant.

   Com que s’encarreguen de preocupacions econòmiques (el Protagonista acaba d’una vegada la transcripció de Diego Ruiz, ara ja sense emocionar-se: només vol cobrar), el Conte pren un tint social necessari que us ha de fer sortir ara mateix del text (ja ho veieu, el Narrador no està pel que ha d’estar, això és, pel transcendir sense dir, pel transmetre sense admetre, pel commoure sense moure, i prefereix ser brusc): marxeu a passejar, per exemple, pels supermercats de Barcelona! Mireu com aquesta caixera de dinou anys, de cabells tenyits negres, rapada amb una cua de cavall llarga, amb una arracada al nas, aquesta i no l’altra és el Narrador! El model el trobareu al Carrer Consell entre Bruc i Girona, vorera mar; aneu-hi, aneu-hi i llavors no us caldrà cap descripció.

   Allà veureu al Protagonista petrificat davant els xampús, resseguint preus, fent que sí amb el cap, fent que no amb el cap, agafant ara una ampolla, agafant-ne ara una altra. Encallat. En punt mort, fora del temps, fora del relat, pres pel model imitat, pres per la realitat. Sense acció ni reacció. Sense causa ni efecte.

   Però la força del món referencial (es reenganxa el Narrador), tot i necessària, només havia de tenyir el Conte. Ara, oblideu-vos-en. Perquè la Narració, com sempre, només en permet llampecs, del referent. Al final és el relat qui s’imposa, sovint amb violència: un enamorament? 

   La crisi de la narrativitat, això sí, ha afectat la realitat del Protagonista, que ha perdut els tres dies lliures sense saber com i sense averiguar res de res de la seva investigació.

***

Ja és divendres. Torna a la feina, torna al rodatge. El trajecte, a les cinc de la tarda, el fa en bicicleta, tot recte, disparat perquè creu que fa tard. Lliga la bicicleta a la reixa del cementiri; saluda a dos electricistes i s’apropa a la camioneta de direcció.

(Continuarà)

     

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

Creative Commons License Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

   

Eric Melic, dibuixant

L’Eric està dibuixant un còmic d’un relat dels meus. I ho fa tan bé que la història encara semblarà bona i tot!

 Al terrat

          

Conte en marxa: Dean Stockwell (IV)

   

Dean Stockwell

(Segueix)

    Saps qui ha arribat avui i s’ha passat pel set fins que s’ha embolicat la troca? Dean Stockwell, nen, sí, Dean Stockwell (qui serà l’Assassí del Conte; fora intriga, a veure com se’n surt a partir d’aquí la narrativa), que comença a treballar el dilluns i volia conèixer l’equip. Sí, ja, quin dia per venir, el tipus. Ei, però bé, eh?, no s’ha espantat ni res. Hòstia, és un tipus dur, el cabró. L’hauries d’haver vist. Que ianqui que és, el fill de puta! I quina entrada, però quina entrada al set, nen. Durant la pausa per a la preparació de la seqüència del tiroteig al restaurant, s’ha presentat allà amb barret de cowboy, sí, amb barret de cowboy i fumant un puro mig mastegat just, t’ho prometo, just quan el d’efectes especials estava fent les proves de la màquina de fum. I així és que ha aparegut del no res d’entre la fumarada, envoltat de penya de l’equip que anava i venia, de rails de travelling amunt i avall, il·luminat per focus que s’encenien i s’apagaven. Palplantat al mig, mentre el fum s’esvaïa, aclucant els ulls a cada calada de cigar, ha estat allà uns vint segons mirant-ho tot, controlant-ho tot. Això sí, jo diria que, quan el fum s’ha esfumat del tot i els elèctrics ja no jugaven amb els llums, el seu rostre per un moment s’ha entristit, com si malgrat tot fos humà… Però s’ha recuperat ràpid, el paio, s’ha recuperat ràpid i, després d’un toc al barret, ha caminat amb pas ferm cap al director i jo, ha obert els braços i ens ha dit, magnànim: “Hey, your yankee star is here”. I tant, quina estrella, oi?

    El meu “Eh? Ah, sí, sí” no és prou convincent (tampoc ho vol ser, em sembla).

   -Coneixies a Dean Stockwell, no? No? Seràs imbècil. Hòstia, perquè collons passo a la penya tants paperots amb tota la informació, la dels actors i tot, si ni tan sols el meu equip s’ho mira. Hòstia.

   Aquestes coses sempre el fan enfadar, així que l’Ajudant de Direcció decideix estar enfadat durant tres minuts. Després, però, segueix, i com que la disgregació ara no és del Narrador sinó d’un personatge i, a més, esparem que funcioni a favor de la Narració del Conte, la puc escriure sense mala consciència. L’Ajudant de Direcció, així doncs, explica:

   -Sí, home sí, segur que si el veus saps qui és. Dean Stockwell, el d’El Viatger del Temps, la sèrie americana aquella que feien a TV3 fa anys, d’un que es ficava en el cos de personatges de diferents èpoques que tenien problemes amb la seva vida; sí, a cada capítol el protagonista es ficava dins la pell d’una persona d’una època normalment remota. No importava si la persona fos negra, jove, vella o dona. El protagonista es ficava en qualsevol rol i aconseguia resoldre’ls la vida. No, no, no… Dean stockwell no era aquest, sinó el que feia d’ajudant del protagonista, el que anava mig disfressat rotllo futurista. Un escàndol. Ei, però que l’home té un passat, eh? També va ser un nen prodigi del cinema de Hollywood a partir de la segona meitat dels quaranta. Un nen molt maco, que va sortir i va fer una de les millors interpretacions infantils de la història del cinema a El nen dels cabells verds. Era el nen prodigi preferit de Terenci Moix (ai, ai, ai), així ho va dir: “és el meu nen ideal”. Però quan li van sortir pèls als ous al nostre Dean… Sí, tal com toca, el fet de fer-se gran el va enfonsar. La seva carrera va decaure i no la va tornar a alçar fins a finals dels setanta i començaments dels vuitanta, quan va interpretar sèries per la tele de força èxit com aquesta que et dic. Va ser llavors quan també va ser un tipus important en el cine independent: nen, que va sortir a París-Texas o a Blue Velvet, on té un numeret musical divertidíssim, tot ell mig transvestit! Si, molt malaltís, nen, tot molt malaltís…

   -Doncs no. No n’havia a sentit a parlar mai ni el recordo a París-Texas o a Blue Velvet, la veritat… –després d’una pausa reflexiva amb un posat ben interessant, mà tocant la barbeta- I com en saps tant, tu, d’aquest? –fa el Protagonista, movent el got sense fer dringar res perquè els gels ja no hi són.

   -Ja t’ho pots imaginar… Aquí algú havia de fer la presentació de Dean Stockwell. Pensa que, ja t’ho hem dit entre parèntesis, ha de ser un altre personatge important del Conte… –la veu, de cop, es trenca de tristesa- Més important que jo mateix… –mira al sostre, afectat– Per què no puc ser jo, l’Assassí? –la veu es recupera- Bé, tot sigui per la Narració…!

   I alça el braç i brinden no gaire convençuts pel futur de la Narració del Conte amb sengles gots buits.

(Continuarà) 

  

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

Creative Commons License Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

  

Conte en marxa: Dean Stockwell (III)

     

Dean Stockwell  

(Segueix)  

III

La ciutat és marítima sense exagerar, però la humitat avui es pot veure sota la llum dels fanals. Com que sóc una persona suadora des de sempre, em poso a suar mentre camino pel barri mariner. Quan crec que ja no puc suar més (sobretot pel front, em ragen les patilles), entro al bar petit i atapeït d’allà a la cantonada. Saludo amb un gest a l’Ajudant de Direcció, que seu fumant a la tauleta del fons amb cara de pocs amics. Em paro a la barra i demano un whisky amb gels per poder-los fer dringar. La broma que faig al cambrer no és graciosa. Arribo a la taula del fons, li dono la mà al col·lega, me l’encaixa amb força, i, després d’escridassar-me una mica per l’excusa i els tres dies que m’ha concedit, diu ara, amb massa facilitat i bona fe, m’explica el què.

   El “què” és que des que han trobat el cadàver quasi no han pogut rodar res, pel matí. Policia per aquí i per allà, ja saps. Per altra banda, els de dalt no estan del tot descontents, ja els va bé sortir als diaris. Els he sentit dir als periodistes que havien pensat cancel·lar el rodatge, pel dol, però després s’han afanyat a afirmar que no, que la víctima (ara me n’assabento que és un elèctric malcarat que a ningú li queia bé i que jo mai no hagués reconegut) era un enamorat de la feina i del cinema, i que hagués preferit de totes totes que se seguís amb el pla de rodatge: el millor homenatge que li podem fer és seguir treballant, això és el que han dit els fills de puta de dalt. Si es veu que els productors executius ja pensen en canviar l’estratègia de marketing del telefilm i tot; el volen vendre com un telefilm maleït rotllo L’exorcista. Hòstia, si sembla que vulguin que mori algú més, explica l’Ajudant de Direcció al Protagonista, que està fent dringar de manera prou elegant els gels abans que es desfacin del tot (com si així aconseguís mostrar més interès pel relat).

   De tot l’equip, de debò, t’ho dic seriosament, només han plorat dues noies de vestuari. I perquè s’han confós i es pensaven que el mort era un altre elèctric, un de simpàtic que sempre flirtejava amb elles. Quan han vist aparèixer a l’hora de dinar (i és que amb el bla, bla, bla dels jefes no s’ha cancel·lat ni el dinar per tal de reprendre la feina ja per la tarda) el seu elèctric simpàtic ben viu i amb ganes de fer broma amb elles, s’han posat mig histèriques i l’han abraçat i li han fet petons. Després d’uns cinc minuts de riures i besades, l’obligació moral les ha fet posar serioses de cop. Han preguntat que llavors qui era el mort,  i quan els han explicat que era un altre electricista, han fet: “Ah, sí… aquell… pobre, tan jove. La vida no és justa”.

   Fent un esforç perquè el que vol realment és recordar físicament a les de vestuari, el Protagonista decideix que li ha de fer pena, per primer cop, la víctima del Conte. I així és com les celles (també, s’ha de dir, per tal d’aconseguir un gest característic i inconfusible de protagonista)  se li arquegen per segona vegada en el Conte. Aquest cop ho intenta amb tanta força que quasi es mareja. Està molt preocupat i la cosa comença a ser personal i important.

   El temps passa al bar, i, després de dos whiskys, la conversa amb l’Ajudant de Direcció ja no tracta ni d’assassinats ni de queixes gremials; és cada cop més distesa i les celles s’han relaxat.

   –Saps qui ha arribat avui i s’ha passat pel set fins que s’ha embolicat la troca? 

(Continuarà)

 

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

Creative Commons License Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.