Tag Archives: cuento

Conte – Esbós (II)

(Segueix)

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa. El mirall enganya. El mirall enganya. El mirall no enganya. El mirall no enganya.

    Volia anar-hi en moto. Havia d’anar-hi en moto.

    Refugiada al pàrking, únic (l’últim) caprici des que havia deixat de tenir-ne, enlluernava aquell racó brut, entre dos cotxes plens de pols. Després, la clau, el gas i un merda, merda, merda i un definitiu a la merda tot, em cago en la puta merda. Moto dels collons. Joder.

    I el metro que s’havia modernitzat. Les pantalles ara anunciaven la parada següent. Els vagons ara eren còmodes. Els pobres ara  ja no s’hi refugiaven. Els negres ara ja no us violaven. El moros ara ja no us robaven. Ja no hi havia cortcircuits. No hi havia incendis. No hi havia alarmes. Els cotxes ara ja no descarrilaven.

    La gent reia. Mentre els pares reien asseguts i tranquils, mentre els pares parlaven de què fer per dinar, els fills passejaven pels vagons i saludaven a l’home del costat.

    I l’home del costat que els donava caramels i els nens que se’ls menjaven. I les mares que somreien a l’home del costat, gràcies, gràcies bon home. I els pares que no deien res, que només afirmaven les paraules de les dones amb un cop de cap.

    Tanta, tanta felicitat, tant, tant progrés, tantes millores.

    I l’americana justa que el feia suar, que li feia mal a les aixelles.

    (Continuarà)

 

  

Anuncis

Conte – Esbós (I)

 Conte – Esbós

Sense cap raó, la foto sempre era al segon calaix de la consola. I era als caps de setmana quan se la mirava més. El paper brillant brillava poc, el color cridaner s’havia apagat. A la imatge, veia com el vermell llampant del vestit no lluïa i com el somriure i els ulls feliços s’havien entristit a còpia d’anys passats.

    Sense samarreta, suat, seia al sofà amb la foto a la mà. Normalment la nostàlgia no era exagerada fins la cinquena o sisena cervesa, però aquell dia va arribar abans.

    De vegades es drogava. D’altres vegades no. En cap cas el moment s’havia de convertir en un ritual. La tristesa venia i després més o menys marxava, això és tot, aquestes coses passen.

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa.

(continuarà)

 

  

Mildred

“(…)

-Benvolguda doctora Mildred, per fi tinc bones notícies: vaig de mal en pitjor o tot el contrari. Els vostres consells de la setmana passada em van servir només a mitges. Suposo que la teoria era bona, però no prou per combatre el meu destí, més complicat del que havíem imaginat. I és que el nou problema, aquest cop, ha esdevingut ara una solució. Com sabeu, vaig fer-vos cas i ho vaig deixar reposar tot unes setmanes; suposo que va ser necessari, però va provocar un efecte que no crec que preveiéssiu: em va servir perquè ahir a la nit em vingués tot, tot de cop. Ja sé que em vau dir que no ho tornés a fer degut a la meva tendència (odiosa) a l’autocondescendència desfermada, però em fou del tot inevitable: com un vòmit agradable, i com feia ben bé un any que no m’atrevia (des que vós m’ho vau recomanar), vaig escriure tot allò que em passà pel cap a la quartilla. En aquelles fulles no s’entenia res però, tot i així, havia arribat als disset fulls omplerts per les dues cares. Mentre escrivia, mentre anava fent, vaig ser feliç, amiga meva. Vaig ser feliç amb tot allò que no entenia i que no entenc encara. Quin problema, quina solució! Ho sento, però vós us equivocàveu. Deixar-ho reposar no m’ha servit per aclarir res, sinó perquè el mar de dubtes m’acabés per explotar a la cara i em deixés a una deriva, per altra banda i potser inesperadament (sobretot per a vós), ben còmode. No, no penso deixar-ho de banda, no penso aclarir-me. Penso seguir amb mala lletra, escoltant la Marsellesa per la televisió, endavant, endavant, amb mala cara, amb bona cara, amb tots els dubtes del món, amb els seus i amb els meus, penso seguir feliçment almenys fins que els tres trets traïdors m’encertin per l’esquena i em deixin estès a terra amb un sol doll de sang. De moment, n’he esquivat dos. Tinc ulls al clatell.” (Anònima, 2008)

Conte curt: Les eleccions

     

                                     Les eleccions

Abans de votar li llepava el cony sense pressa, amb correcció política, ficant-hi de tant en tant un dit o dos, per descansar la llengua i tornar a agafar salivera, i tornant-hi escopint i tornant-hi petonejant, ja una mica avorrit i cansat, amb mal de coll, però prou excitat per esperar el torn, que va arribar ràpid i sense subtileses, un ennuegament sense mala intenció, una esmena sense mala intenció, un correctiu juganer possiblement definitiu, però després la penetració, que feia mandra, que ja en tenia prou, ai, las, s’ha de mirar pels altres, follada de TV3, des del darrere l’esquena tenia una piga, tampoc no va estar malament per arribar a l’abraçada suada, i dit al punt, que la masturbació necessària sumés, que la indicació verbal innecessària restés, i que tot es recuperés amb la tremolor i els crits finals, i que un gemec sec, meu, ho acabés. 

 

Conte en marxa: Dean Stockwell (V)

             

Dean Stockwell  

(Segueix) 

   -Ja t’ho pots imaginar… Aquí algú havia de fer la presentació de Dean Stockwell. Pensa que, ja t’ho hem dit entre parèntesis, ha de ser un altre personatge important del Conte… –la veu, de cop, es trenca de tristesa- Més important que jo mateix… –mira al sostre, afectat– Per què no puc ser jo, l’Assassí? –la veu es recupera- Bé, tot sigui per la Narració…!

   I alça el braç i brinden no gaire convençuts pel futur de la Narració del Conte amb sengles gots buits.

***

El brindis no serveix de res perquè aquí i ara, més enllà de la paraula 3.000 del Conte, el Narrador es veu obligat a confessar, molt al seu pesar, que el referent (el món real) fa un intent d’imposar-se al nostre Protagonista i, fins i tot, a ell mateix, l’autoritat de la narrativa. En lloc d’ocupar-se, Protagonista i Narrador, de les seves funcions, que si diegètiques, que si extradiegètiques, es dediquen a guanyar-se la vida prosaicament però el més lluny possible de la prosa. Han deixat l’Assassinat que ja està resolt, el MacGuffin dinamitat del Conte, per més endavant.

   Com que s’encarreguen de preocupacions econòmiques (el Protagonista acaba d’una vegada la transcripció de Diego Ruiz, ara ja sense emocionar-se: només vol cobrar), el Conte pren un tint social necessari que us ha de fer sortir ara mateix del text (ja ho veieu, el Narrador no està pel que ha d’estar, això és, pel transcendir sense dir, pel transmetre sense admetre, pel commoure sense moure, i prefereix ser brusc): marxeu a passejar, per exemple, pels supermercats de Barcelona! Mireu com aquesta caixera de dinou anys, de cabells tenyits negres, rapada amb una cua de cavall llarga, amb una arracada al nas, aquesta i no l’altra és el Narrador! El model el trobareu al Carrer Consell entre Bruc i Girona, vorera mar; aneu-hi, aneu-hi i llavors no us caldrà cap descripció.

   Allà veureu al Protagonista petrificat davant els xampús, resseguint preus, fent que sí amb el cap, fent que no amb el cap, agafant ara una ampolla, agafant-ne ara una altra. Encallat. En punt mort, fora del temps, fora del relat, pres pel model imitat, pres per la realitat. Sense acció ni reacció. Sense causa ni efecte.

   Però la força del món referencial (es reenganxa el Narrador), tot i necessària, només havia de tenyir el Conte. Ara, oblideu-vos-en. Perquè la Narració, com sempre, només en permet llampecs, del referent. Al final és el relat qui s’imposa, sovint amb violència: un enamorament? 

   La crisi de la narrativitat, això sí, ha afectat la realitat del Protagonista, que ha perdut els tres dies lliures sense saber com i sense averiguar res de res de la seva investigació.

***

Ja és divendres. Torna a la feina, torna al rodatge. El trajecte, a les cinc de la tarda, el fa en bicicleta, tot recte, disparat perquè creu que fa tard. Lliga la bicicleta a la reixa del cementiri; saluda a dos electricistes i s’apropa a la camioneta de direcció.

(Continuarà)

     

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

Creative Commons License Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

   

Eric Melic, dibuixant

L’Eric està dibuixant un còmic d’un relat dels meus. I ho fa tan bé que la història encara semblarà bona i tot!

 Al terrat

          

Primera persona a Internet

   

Primera persona a Internet

A la vigília havia estat, durant una bona estona, assegut sol a un bar davant un plat de patates braves que es van refredar, dues forquilles i dues copes de cervesa.

   Em vaig llevar més d’hora del que tenia previst. No em vaig treure els pantalons del pijama: només em vaig calçar les vambes i vaig lligar-me una dessuadora a la cintura. I així vaig sortir al carrer, el diumenge.

   Vaig caminar fins a la cantonada i, com que el semàfor verd pampalluguejava, vaig arrencar a córrer. No vaig parar fins al centre comercial del costat del mar. Suat, vaig pagar una entrada per veure una pel·lícula. Eren dos quarts de dues del migdia. Vaig veure la pel·lícula. Vaig sortir del cine i del centre comercial. A l’avinguda, vaig mirar una noia que duia un fill agafat a la cama. Ella em retornà el gest i, mig somrient, va apartar el nen d’ella (ves, va, ves) per tocar-se els cabells i col·locar-se un ble ros darrere l’orella. Vaig creuar el carrer.

   Davant un aparador, el reflex m’ho va aclarir tot: jo vaig ser, aquell diumenge, amb pijama, vambes i dessuadora, l’home més atractiu de la ciutat de Guillem Gisbert, cantant del grup de folk però no ben bé folk (de folk però de folk molt personal, diu Bruno Sokolowicz per la ràdio) Manel.

    © 2007 Andreu Gabriel i Tomàs