Conte – Esbós (II)

(Segueix)

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa. El mirall enganya. El mirall enganya. El mirall no enganya. El mirall no enganya.

    Volia anar-hi en moto. Havia d’anar-hi en moto.

    Refugiada al pàrking, únic (l’últim) caprici des que havia deixat de tenir-ne, enlluernava aquell racó brut, entre dos cotxes plens de pols. Després, la clau, el gas i un merda, merda, merda i un definitiu a la merda tot, em cago en la puta merda. Moto dels collons. Joder.

    I el metro que s’havia modernitzat. Les pantalles ara anunciaven la parada següent. Els vagons ara eren còmodes. Els pobres ara  ja no s’hi refugiaven. Els negres ara ja no us violaven. El moros ara ja no us robaven. Ja no hi havia cortcircuits. No hi havia incendis. No hi havia alarmes. Els cotxes ara ja no descarrilaven.

    La gent reia. Mentre els pares reien asseguts i tranquils, mentre els pares parlaven de què fer per dinar, els fills passejaven pels vagons i saludaven a l’home del costat.

    I l’home del costat que els donava caramels i els nens que se’ls menjaven. I les mares que somreien a l’home del costat, gràcies, gràcies bon home. I els pares que no deien res, que només afirmaven les paraules de les dones amb un cop de cap.

    Tanta, tanta felicitat, tant, tant progrés, tantes millores.

    I l’americana justa que el feia suar, que li feia mal a les aixelles.

    (Continuarà)

 

  

Conte – Esbós (I)

 Conte – Esbós

Sense cap raó, la foto sempre era al segon calaix de la consola. I era als caps de setmana quan se la mirava més. El paper brillant brillava poc, el color cridaner s’havia apagat. A la imatge, veia com el vermell llampant del vestit no lluïa i com el somriure i els ulls feliços s’havien entristit a còpia d’anys passats.

    Sense samarreta, suat, seia al sofà amb la foto a la mà. Normalment la nostàlgia no era exagerada fins la cinquena o sisena cervesa, però aquell dia va arribar abans.

    De vegades es drogava. D’altres vegades no. En cap cas el moment s’havia de convertir en un ritual. La tristesa venia i després més o menys marxava, això és tot, aquestes coses passen.

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa.

(continuarà)

 

  

Mildred

“(…)

-Benvolguda doctora Mildred, per fi tinc bones notícies: vaig de mal en pitjor o tot el contrari. Els vostres consells de la setmana passada em van servir només a mitges. Suposo que la teoria era bona, però no prou per combatre el meu destí, més complicat del que havíem imaginat. I és que el nou problema, aquest cop, ha esdevingut ara una solució. Com sabeu, vaig fer-vos cas i ho vaig deixar reposar tot unes setmanes; suposo que va ser necessari, però va provocar un efecte que no crec que preveiéssiu: em va servir perquè ahir a la nit em vingués tot, tot de cop. Ja sé que em vau dir que no ho tornés a fer degut a la meva tendència (odiosa) a l’autocondescendència desfermada, però em fou del tot inevitable: com un vòmit agradable, i com feia ben bé un any que no m’atrevia (des que vós m’ho vau recomanar), vaig escriure tot allò que em passà pel cap a la quartilla. En aquelles fulles no s’entenia res però, tot i així, havia arribat als disset fulls omplerts per les dues cares. Mentre escrivia, mentre anava fent, vaig ser feliç, amiga meva. Vaig ser feliç amb tot allò que no entenia i que no entenc encara. Quin problema, quina solució! Ho sento, però vós us equivocàveu. Deixar-ho reposar no m’ha servit per aclarir res, sinó perquè el mar de dubtes m’acabés per explotar a la cara i em deixés a una deriva, per altra banda i potser inesperadament (sobretot per a vós), ben còmode. No, no penso deixar-ho de banda, no penso aclarir-me. Penso seguir amb mala lletra, escoltant la Marsellesa per la televisió, endavant, endavant, amb mala cara, amb bona cara, amb tots els dubtes del món, amb els seus i amb els meus, penso seguir feliçment almenys fins que els tres trets traïdors m’encertin per l’esquena i em deixin estès a terra amb un sol doll de sang. De moment, n’he esquivat dos. Tinc ulls al clatell.” (Anònima, 2008)

Conte en marxa: Dean Stockwell (V)

             

Dean Stockwell  

(Segueix) 

   -Ja t’ho pots imaginar… Aquí algú havia de fer la presentació de Dean Stockwell. Pensa que, ja t’ho hem dit entre parèntesis, ha de ser un altre personatge important del Conte… –la veu, de cop, es trenca de tristesa- Més important que jo mateix… –mira al sostre, afectat– Per què no puc ser jo, l’Assassí? –la veu es recupera- Bé, tot sigui per la Narració…!

   I alça el braç i brinden no gaire convençuts pel futur de la Narració del Conte amb sengles gots buits.

***

El brindis no serveix de res perquè aquí i ara, més enllà de la paraula 3.000 del Conte, el Narrador es veu obligat a confessar, molt al seu pesar, que el referent (el món real) fa un intent d’imposar-se al nostre Protagonista i, fins i tot, a ell mateix, l’autoritat de la narrativa. En lloc d’ocupar-se, Protagonista i Narrador, de les seves funcions, que si diegètiques, que si extradiegètiques, es dediquen a guanyar-se la vida prosaicament però el més lluny possible de la prosa. Han deixat l’Assassinat que ja està resolt, el MacGuffin dinamitat del Conte, per més endavant.

   Com que s’encarreguen de preocupacions econòmiques (el Protagonista acaba d’una vegada la transcripció de Diego Ruiz, ara ja sense emocionar-se: només vol cobrar), el Conte pren un tint social necessari que us ha de fer sortir ara mateix del text (ja ho veieu, el Narrador no està pel que ha d’estar, això és, pel transcendir sense dir, pel transmetre sense admetre, pel commoure sense moure, i prefereix ser brusc): marxeu a passejar, per exemple, pels supermercats de Barcelona! Mireu com aquesta caixera de dinou anys, de cabells tenyits negres, rapada amb una cua de cavall llarga, amb una arracada al nas, aquesta i no l’altra és el Narrador! El model el trobareu al Carrer Consell entre Bruc i Girona, vorera mar; aneu-hi, aneu-hi i llavors no us caldrà cap descripció.

   Allà veureu al Protagonista petrificat davant els xampús, resseguint preus, fent que sí amb el cap, fent que no amb el cap, agafant ara una ampolla, agafant-ne ara una altra. Encallat. En punt mort, fora del temps, fora del relat, pres pel model imitat, pres per la realitat. Sense acció ni reacció. Sense causa ni efecte.

   Però la força del món referencial (es reenganxa el Narrador), tot i necessària, només havia de tenyir el Conte. Ara, oblideu-vos-en. Perquè la Narració, com sempre, només en permet llampecs, del referent. Al final és el relat qui s’imposa, sovint amb violència: un enamorament? 

   La crisi de la narrativitat, això sí, ha afectat la realitat del Protagonista, que ha perdut els tres dies lliures sense saber com i sense averiguar res de res de la seva investigació.

***

Ja és divendres. Torna a la feina, torna al rodatge. El trajecte, a les cinc de la tarda, el fa en bicicleta, tot recte, disparat perquè creu que fa tard. Lliga la bicicleta a la reixa del cementiri; saluda a dos electricistes i s’apropa a la camioneta de direcció.

(Continuarà)

     

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

 Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

   

Eric Melic, dibuixant

L’Eric està dibuixant un còmic d’un relat dels meus. I ho fa tan bé que la història encara semblarà bona i tot!

 

          

Conte en marxa: Dean Stockwell (IV)

   

Dean Stockwell

(Segueix)

    Saps qui ha arribat avui i s’ha passat pel set fins que s’ha embolicat la troca? Dean Stockwell, nen, sí, Dean Stockwell (qui serà l’Assassí del Conte; fora intriga, a veure com se’n surt a partir d’aquí la narrativa), que comença a treballar el dilluns i volia conèixer l’equip. Sí, ja, quin dia per venir, el tipus. Ei, però bé, eh?, no s’ha espantat ni res. Hòstia, és un tipus dur, el cabró. L’hauries d’haver vist. Que ianqui que és, el fill de puta! I quina entrada, però quina entrada al set, nen. Durant la pausa per a la preparació de la seqüència del tiroteig al restaurant, s’ha presentat allà amb barret de cowboy, sí, amb barret de cowboy i fumant un puro mig mastegat just, t’ho prometo, just quan el d’efectes especials estava fent les proves de la màquina de fum. I així és que ha aparegut del no res d’entre la fumarada, envoltat de penya de l’equip que anava i venia, de rails de travelling amunt i avall, il·luminat per focus que s’encenien i s’apagaven. Palplantat al mig, mentre el fum s’esvaïa, aclucant els ulls a cada calada de cigar, ha estat allà uns vint segons mirant-ho tot, controlant-ho tot. Això sí, jo diria que, quan el fum s’ha esfumat del tot i els elèctrics ja no jugaven amb els llums, el seu rostre per un moment s’ha entristit, com si malgrat tot fos humà… Però s’ha recuperat ràpid, el paio, s’ha recuperat ràpid i, després d’un toc al barret, ha caminat amb pas ferm cap al director i jo, ha obert els braços i ens ha dit, magnànim: “Hey, your yankee star is here”. I tant, quina estrella, oi?

    El meu “Eh? Ah, sí, sí” no és prou convincent (tampoc ho vol ser, em sembla).

   -Coneixies a Dean Stockwell, no? No? Seràs imbècil. Hòstia, perquè collons passo a la penya tants paperots amb tota la informació, la dels actors i tot, si ni tan sols el meu equip s’ho mira. Hòstia.

   Aquestes coses sempre el fan enfadar, així que l’Ajudant de Direcció decideix estar enfadat durant tres minuts. Després, però, segueix, i com que la disgregació ara no és del Narrador sinó d’un personatge i, a més, esparem que funcioni a favor de la Narració del Conte, la puc escriure sense mala consciència. L’Ajudant de Direcció, així doncs, explica:

   -Sí, home sí, segur que si el veus saps qui és. Dean Stockwell, el d’El Viatger del Temps, la sèrie americana aquella que feien a TV3 fa anys, d’un que es ficava en el cos de personatges de diferents èpoques que tenien problemes amb la seva vida; sí, a cada capítol el protagonista es ficava dins la pell d’una persona d’una època normalment remota. No importava si la persona fos negra, jove, vella o dona. El protagonista es ficava en qualsevol rol i aconseguia resoldre’ls la vida. No, no, no… Dean stockwell no era aquest, sinó el que feia d’ajudant del protagonista, el que anava mig disfressat rotllo futurista. Un escàndol. Ei, però que l’home té un passat, eh? També va ser un nen prodigi del cinema de Hollywood a partir de la segona meitat dels quaranta. Un nen molt maco, que va sortir i va fer una de les millors interpretacions infantils de la història del cinema a El nen dels cabells verds. Era el nen prodigi preferit de Terenci Moix (ai, ai, ai), així ho va dir: “és el meu nen ideal”. Però quan li van sortir pèls als ous al nostre Dean… Sí, tal com toca, el fet de fer-se gran el va enfonsar. La seva carrera va decaure i no la va tornar a alçar fins a finals dels setanta i començaments dels vuitanta, quan va interpretar sèries per la tele de força èxit com aquesta que et dic. Va ser llavors quan també va ser un tipus important en el cine independent: nen, que va sortir a París-Texas o a Blue Velvet, on té un numeret musical divertidíssim, tot ell mig transvestit! Si, molt malaltís, nen, tot molt malaltís…

   -Doncs no. No n’havia a sentit a parlar mai ni el recordo a París-Texas o a Blue Velvet, la veritat… –després d’una pausa reflexiva amb un posat ben interessant, mà tocant la barbeta- I com en saps tant, tu, d’aquest? –fa el Protagonista, movent el got sense fer dringar res perquè els gels ja no hi són.

   -Ja t’ho pots imaginar… Aquí algú havia de fer la presentació de Dean Stockwell. Pensa que, ja t’ho hem dit entre parèntesis, ha de ser un altre personatge important del Conte… –la veu, de cop, es trenca de tristesa- Més important que jo mateix… –mira al sostre, afectat– Per què no puc ser jo, l’Assassí? –la veu es recupera- Bé, tot sigui per la Narració…!

   I alça el braç i brinden no gaire convençuts pel futur de la Narració del Conte amb sengles gots buits.

(Continuarà) 

  

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

 Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

  

Conte en marxa: Dean Stockwell (III)

     

Dean Stockwell  

(Segueix)  

III

La ciutat és marítima sense exagerar, però la humitat avui es pot veure sota la llum dels fanals. Com que sóc una persona suadora des de sempre, em poso a suar mentre camino pel barri mariner. Quan crec que ja no puc suar més (sobretot pel front, em ragen les patilles), entro al bar petit i atapeït d’allà a la cantonada. Saludo amb un gest a l’Ajudant de Direcció, que seu fumant a la tauleta del fons amb cara de pocs amics. Em paro a la barra i demano un whisky amb gels per poder-los fer dringar. La broma que faig al cambrer no és graciosa. Arribo a la taula del fons, li dono la mà al col·lega, me l’encaixa amb força, i, després d’escridassar-me una mica per l’excusa i els tres dies que m’ha concedit, diu ara, amb massa facilitat i bona fe, m’explica el què.

   El “què” és que des que han trobat el cadàver quasi no han pogut rodar res, pel matí. Policia per aquí i per allà, ja saps. Per altra banda, els de dalt no estan del tot descontents, ja els va bé sortir als diaris. Els he sentit dir als periodistes que havien pensat cancel·lar el rodatge, pel dol, però després s’han afanyat a afirmar que no, que la víctima (ara me n’assabento que és un elèctric malcarat que a ningú li queia bé i que jo mai no hagués reconegut) era un enamorat de la feina i del cinema, i que hagués preferit de totes totes que se seguís amb el pla de rodatge: el millor homenatge que li podem fer és seguir treballant, això és el que han dit els fills de puta de dalt. Si es veu que els productors executius ja pensen en canviar l’estratègia de marketing del telefilm i tot; el volen vendre com un telefilm maleït rotllo L’exorcista. Hòstia, si sembla que vulguin que mori algú més, explica l’Ajudant de Direcció al Protagonista, que està fent dringar de manera prou elegant els gels abans que es desfacin del tot (com si així aconseguís mostrar més interès pel relat).

   De tot l’equip, de debò, t’ho dic seriosament, només han plorat dues noies de vestuari. I perquè s’han confós i es pensaven que el mort era un altre elèctric, un de simpàtic que sempre flirtejava amb elles. Quan han vist aparèixer a l’hora de dinar (i és que amb el bla, bla, bla dels jefes no s’ha cancel·lat ni el dinar per tal de reprendre la feina ja per la tarda) el seu elèctric simpàtic ben viu i amb ganes de fer broma amb elles, s’han posat mig histèriques i l’han abraçat i li han fet petons. Després d’uns cinc minuts de riures i besades, l’obligació moral les ha fet posar serioses de cop. Han preguntat que llavors qui era el mort,  i quan els han explicat que era un altre electricista, han fet: “Ah, sí… aquell… pobre, tan jove. La vida no és justa”.

   Fent un esforç perquè el que vol realment és recordar físicament a les de vestuari, el Protagonista decideix que li ha de fer pena, per primer cop, la víctima del Conte. I així és com les celles (també, s’ha de dir, per tal d’aconseguir un gest característic i inconfusible de protagonista)  se li arquegen per segona vegada en el Conte. Aquest cop ho intenta amb tanta força que quasi es mareja. Està molt preocupat i la cosa comença a ser personal i important.

   El temps passa al bar, i, després de dos whiskys, la conversa amb l’Ajudant de Direcció ja no tracta ni d’assassinats ni de queixes gremials; és cada cop més distesa i les celles s’han relaxat.

   –Saps qui ha arribat avui i s’ha passat pel set fins que s’ha embolicat la troca? 

(Continuarà)

 

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

 Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

   

Conte en marxa: Dean Stockwell (II)

  Dean Stockwell 

(Segueix) 

I

Quan arriba a casa té gana i decideix que, primer de tot, es farà el sopar.

   Es mira orgullós la nevera. Des que una amiga va fer un curset per estudiar la relació entre els colors dels aliments dins un frigorífic i l’estat d’ànim dels seus usuaris, sempre la té plena i variada. Recorda que l’amiga li va insistir molt en el color vermell com el color de l’alegria. Ell no en va tenir cap dubte, sempre va bé una nevera alegra. Això sí, més que pebrots, prefereix omplir tot el prestatge de dalt de llaunes de coca-cola que brillen. Al costat de les coca-coles, hi ha el verd i el marró esgrogueït de les cerveses (tres llaunes verdes, tres ampolles de vidre marrons). A baix, en horitzontal, una botella d’aigua de Vichy mig plena, una de vi blanc mig buida i una ampolla de cava sense obrir. En un prestatge més ample, hi ha tres safates de plàstic blanc. La primera és pels formatges (que estan tapats amb una coberta de plàstic), la segona és pels tomàquets i mitja ceba, i la tercera és per tres pomes i una llimona. En un altre prestatge és on es desen els embotits (botifarra blanca, salsitxes de Frankfurt, mortadel·la, una peça de foie i pernil dolç) i altres imprevistos (ara hi té una cassoleta de fang amb una resta de fricandó amb moltíssim sofregit). Finalment, a sota de tot, dos calaixos plens de verdura: mongetes, carbassó, albergínies, una mica de julivert i, avui, també porros. Als laterals de la nevera, el de sempre: ous, mantega, formatge ratllat, iogurts, flams, mousse de xocolata i nata, ketchup, mostassa (dos pots, un de groga i l’altre de verda), un pot d’anxoves obert (que guarda per a les visites de pa amb oli), l’ampolla d’aigua natural i un cartró de llet semi-descremada.

   Com que està cansat, menjarà les restes de fricandó i llestos. Mastega a poc a poc, com si esperés que passi alguna cosa, i, com que és el protagonista, just en aquest moment sona el telèfon. És el seu cap, l’Ajudant de Direcció: que després que un meritori de producció que fuma massa herba trobés el cadàver, t’hem estat buscant, molt preocupats, per tot l’hotel on es rodava la pel·lícula. Dono les excuses pertinents (¿quines deuen ser, les excuses pertinents quan un marxa de la feina just el dia que s’hi comet un assassinat?) i li pregunto si se sap ja qui ho ha fet. Encara no.   

   

 II

Les excuses donades són tan bones que em donen tres dies abans de tornar al rodatge del telefilm. I així és com jo, la primera i la tercera persona, el Protagonista, decideix ara que els aprofitarà per intentar acomplir no un, sinó dos objectius: per un cantó, i com ja hem dit més amunt, investigar de qui és aquella cara assassina que no pot treure’s del cap (capficat, per tant, preocupat, per tant, absent, per tant, absort, per tant), i, per l’altre, ja que actualment ser el protagonista no garanteix res de res econòmicament parlant, acabar una feina pendent d’edició de textos que estava realitzant abans que li oferissin el lloc de quart assistent de direcció en el telefilm.

   Decideix dedicar la tarda a l’objectiu per a les necessitats econòmiques, és a dir, transcriure i editar i corregir ortogràficament per l’editorial Cossetània el que ha de transcriure i editar i corregir ortogràficament per l’editorial Cossetània: un llibre de contes del qual només existeix una primera edició del 1908 i que va ser escrit per Diego Ruiz Rodríguez. La feina de transcripció és tranquil·la; els dubtes afloren més o menys, depèn del dia (va a ratxes, sembla increïble, però sí, va a ratxes, com l’estil, com la sort, com els tirs des de sis vint-i-cinc) i se solucionen sobretot amb l’Alcover-Moll a mà: allà hi és tot. Però de vegades les incerteses ortogràfiques li deixen d’importar perquè transcriu fragments que li agraden, com el següent:  

 

   «(…) Jo la faré venir, la dona que ha cuidat contínuament a Monsieur Paul, que va tancar els seus ulls i que va recollir l’últim alè dels seus llavis. En ella està tot el secret de la nostra resurrecció…-

   I el gran Raymond se feu obeir. Vam veure la figura, familiar per a nosaltres, de la “científica” promesa del pobre Monsieur Paul. D’un gest categòric, el gran Raymond aturà l’expansió natural dels sentiments tendríssims de l’enamorada.

   L’agafà per la mà, i amb la veu dura de l’hipnotitzador, la feu atansar al rígid cadàver. El gran Raymond li digué enèrgicament:

   -Mira-te’l, és aquí el teu amic, el teu tresor. És mort, però tornarà a la vida si tu el crides dolçament… Aquí, en aquesta orella, fes: Monsieur Paul, Paul, Monsieur Paul…-

   Així el cridà; però plorava! Jamai sentiré més tendresa, més amor en una veu de dona. Tres vegades me feren estremir aquells plors, aquella desesperada contenció, aquella por que no arribava a declarar-se, aquella castedat, aquella puresa, aquell immens desig no satisfet…

   El gran Raymond ja ho havia disposat tot per a la seva experiència. Sobre el pit emmorenit del mort, un cardiògraf registrava, en el paper negre-de-fum d’un cilindre de Marei, els més petits moviments. Quan l’última veu se feu sentir, entremig dels plors de la boja –sí, ho vaig veure!- rígid, blanc, integèrrim, el cardiògraf traçà en el paper negre un signe que cap mà hauria pogut apreciar, per habituada que estigués a prendre el pols. I, somrient, el gran Raymond, girat cap a nosaltres, mostrant aquell signe:

   -El cor ha bategat un moment. Per un moment hem operat una resurrecció…-» 

 

   El Protagonista, doncs, ara no disgrega, sinó que treballa, no com el Narrador, que sí que disgrega i, ara, no treballava.

   Però just quan deixo de transcriure, a dos quarts de nou del vespre, el Narrador és qui té la feina: ha de començar a descriure accions. 

   Després de fregar-se els ulls, el Protagonista s’aixeca de la taula, va al lavabo, es renta la cara i es mira al mirall. Sap que està net, però decideix rentar-se també les aixelles, directament des de la pica, esquitxant el terra i el seu reflex. Amb la tovallola penjant de l’espatlla, va a una petita galeria coberta on hi té un petit ficus i una rentadora, s’asseu damunt la màquina com si ho fes sempre i es fuma un cigarret. Des de dalt de la rentadora, aguantant el cigarret entre els llavis i obrint les cames que li pengen, fica la tovallola dins el bombo. La parsimònia dura el que dura, això és, fins que s’acaba, i just ara  és quan s’acaba del tot.

   Després, fa una trucada, es vesteix ràpidament i surt de casa. (Continuarà)

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

 Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

   

Conte en marxa: Dean Stockwell (I)

Després de la consulta popular, passo un primer lliurament del conte escrit  sobre la marxa amb títol provisional de Dean Stockwell (les expectatives creades per aquest títol jugaran a la meva contra, però en fi, per alguna cosa sou amics meus més o menys i suporteu llegir-me). I encara un apunt més de captatio benevolentia: aclarir que es tracta d’un primer esborrany del conte, subjecte necessàriament a canvis i correccions (de fet, ni l’ortografia estarà gaire revisada), i que accepta comentaris no vinculants.

 

Dean Stockwell

Llàstima que avui es digui que no es pot començar pel començament (sic). Però en el fons ja ens està bé, perquè just ara el Protagonista està veient com es comet l’assassinat del Conte i, ara per ara, ni el que ha passat abans ni el que ha de passar després li importen (ni ens importa, ni t’importa, ni us importa) el més mínim. 

   La tensió del moment no impedeix que el Protagonista, des del seu amagatall, es distregui amb algunes reflexions lúcides ben inoportunes. Per exemple: pensa que el que veu per l’escletxa no és ni de bon tros l’assassinat perfecte. Potser fins i tot ni es tractarà d’un assassinat, disgrega el Protagonista, potser només acabarà sent un homicidi amb violència. De moment és una cosa bruta i nord-americana, a cops de puny a la barbeta primer i a puntades de peu a les costelles després. Sota la pica, el cos de la víctima es cargola religiosament demanant penitència. El Protagonista que mira es fixa en el terra empastifat d’aigua i serradura, i li ve al cap aquell dia que va relliscar en uns serveis d’una gasolinera, va caure de cul i va embrutar-se els pantalons.

   Però ara és quan para de pensar de cop, i per respecte a la solemnitat de la seqüència, intenta no abstreure’s més amb els seus assumptes i prestar més atenció al que mira. Així és com aconsegueix veure sense cap interès analític la patida estrangulació indecisa del trist botxí, que sembla més moguda per un estat de ràbia d’animal ferit que no pas per la seguretat de qui mata a qui s’ho mereix.

   De cop, el Protagonista s’indigna. Ha vist com l’atacant, amb el rostre encès d’esforç, ha deixat anar una llàgrima redemptora. Amb això, és clar, no pot evitar tornar a vaguejar. S’imagina sortint del wàter des d’on espia per recriminar a l’assassí que el que està fent és una salvatjada amb molt poc sentit estètic, i que no es pensi, que a ell ja li va bé tal com ho està fent (una mica de violència seca i desintoxicant sempre és necessària), però que justament per això no pot acceptar una llàgrima aquí i ara. Però com que té una por més aviat ben real, prefereix no fer res de tot això i seguir mirant des de la foscor.

   Ja no deu quedar gaire, pensa.

  En efecte, un últim moviment del peu de la víctima l’indica que la mort ha estat culminada. L’assassí es renta les mans i la cara i, de sobte, es gira nerviosament cap als wàters on s’amaga el Protagonista, s’ajup i mira per l’obertura de sota les portes cercant algun testimoni per qui preocupar-se. Però no, no troba cap parell de peus sospitosos.

   El Protagonista, pujat sobre la tassa del wàter, sent com l’assassí abandona per fi els lavabos i, encara des d’allà dalt, sospira de mandra: ara hauria de decidir tantes coses… Sospita que ser testimoni d’una mort l’esgotarà faci el que faci, tant si decideix testificar com si decideix callar per mor a represàlies. Mentre baixa del wàter, vigilant molt a no relliscar, ja decideix que, posats a esgotar-se, es complicarà del tot la vida: de moment no dirà res a la policia i investigarà pel seu compte fins a treure’n tot l’entrellat, com en una pel·lícula. No, que no. No dirà res a la policia. I donem-ne les gràcies perquè sinó el conte acabaria aquí i no veuríem com el Protagonista surt al carrer tal com ho està fent ara.

   Ja com a heroi, de tant en tant gira el cap d’un costat a l’altre per si veu alguna cosa sospitosa i, quan sent algun soroll inesperat para la seva marxa, es col·loca amb un moviment àgil però discret d’esquena a la paret al llindar d’una cantonada i arqueja les celles en un signe clar de preocupació i de protagonisme. (Continuarà)

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

 Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

  

Voteu: ¿El sopar o Dean Stockwell?

M’heu d’ajudar. Pròximament aniré penjant, també per lliuraments, un nou conte. En tinc dos a escollir.

   En primer lloc, hi ha el favorit de la meva Anònima estimada, El sopar, que tracta, us ho puc jurar, d’un sopar (va, concretaré: d’un sopar de retrobament de nedadors). Aquest està acabat i l’únic que hauria de fer és anar-lo corregint i revisant, lliurament per lliurament, tal com he anat fent amb Berlín.

   En segon lloc, en teniu un d’inèdit: Dean Stockwell. Aquest no està acabat i la cosa seria anar-lo escrivint mentre el vaig publicant. De moment ja hi ha un assassinat, el rodatge d’una pel·lícula i whiskys, tot molt amanerat i sense sorpreses, literatura barata.

   Així que us demano consell: ¿El sopar o Dean Stockwell?

   Gràcies.