Bouvard i Pécuchet, blog

(…)

-Ei, no et pensis: s’ha seguit fent feina.

-Com? On?

-En un tàndem. Al blog Bouvard i Pécuchet.

Parada

(…)

-I això és tot. Però mira, mira aquí a la teva dreta. Entra, entra. Xafardeja, xafardeja. Remena, remena. Segur que no has llegit ni la meitat del què hi ha.

-Ho faré.

-Gràcies.

Conte – Esbós (II)

(Segueix)

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa. El mirall enganya. El mirall enganya. El mirall no enganya. El mirall no enganya.

    Volia anar-hi en moto. Havia d’anar-hi en moto.

    Refugiada al pàrking, únic (l’últim) caprici des que havia deixat de tenir-ne, enlluernava aquell racó brut, entre dos cotxes plens de pols. Després, la clau, el gas i un merda, merda, merda i un definitiu a la merda tot, em cago en la puta merda. Moto dels collons. Joder.

    I el metro que s’havia modernitzat. Les pantalles ara anunciaven la parada següent. Els vagons ara eren còmodes. Els pobres ara  ja no s’hi refugiaven. Els negres ara ja no us violaven. El moros ara ja no us robaven. Ja no hi havia cortcircuits. No hi havia incendis. No hi havia alarmes. Els cotxes ara ja no descarrilaven.

    La gent reia. Mentre els pares reien asseguts i tranquils, mentre els pares parlaven de què fer per dinar, els fills passejaven pels vagons i saludaven a l’home del costat.

    I l’home del costat que els donava caramels i els nens que se’ls menjaven. I les mares que somreien a l’home del costat, gràcies, gràcies bon home. I els pares que no deien res, que només afirmaven les paraules de les dones amb un cop de cap.

    Tanta, tanta felicitat, tant, tant progrés, tantes millores.

    I l’americana justa que el feia suar, que li feia mal a les aixelles.

    (Continuarà)

 

  

Conte – Esbós (I)

 Conte – Esbós

Sense cap raó, la foto sempre era al segon calaix de la consola. I era als caps de setmana quan se la mirava més. El paper brillant brillava poc, el color cridaner s’havia apagat. A la imatge, veia com el vermell llampant del vestit no lluïa i com el somriure i els ulls feliços s’havien entristit a còpia d’anys passats.

    Sense samarreta, suat, seia al sofà amb la foto a la mà. Normalment la nostàlgia no era exagerada fins la cinquena o sisena cervesa, però aquell dia va arribar abans.

    De vegades es drogava. D’altres vegades no. En cap cas el moment s’havia de convertir en un ritual. La tristesa venia i després més o menys marxava, això és tot, aquestes coses passen.

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa.

(continuarà)

 

  

Enemics anèmics

(…)

-Que visquin els enemics anèmics que et fan sentir millor!

-Que visquin, que visquin però que després es morin.

El caldo

(…)

-Deixa de fer bullir el caldo.

-D’acord.

Sí?

(…)

-De vegades penso que ja n’he tingut prou.

-Sí?

-Sí, però de vegades no.