Conte – Esbós (II)

(Segueix)

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa. El mirall enganya. El mirall enganya. El mirall no enganya. El mirall no enganya.

    Volia anar-hi en moto. Havia d’anar-hi en moto.

    Refugiada al pàrking, únic (l’últim) caprici des que havia deixat de tenir-ne, enlluernava aquell racó brut, entre dos cotxes plens de pols. Després, la clau, el gas i un merda, merda, merda i un definitiu a la merda tot, em cago en la puta merda. Moto dels collons. Joder.

    I el metro que s’havia modernitzat. Les pantalles ara anunciaven la parada següent. Els vagons ara eren còmodes. Els pobres ara  ja no s’hi refugiaven. Els negres ara ja no us violaven. El moros ara ja no us robaven. Ja no hi havia cortcircuits. No hi havia incendis. No hi havia alarmes. Els cotxes ara ja no descarrilaven.

    La gent reia. Mentre els pares reien asseguts i tranquils, mentre els pares parlaven de què fer per dinar, els fills passejaven pels vagons i saludaven a l’home del costat.

    I l’home del costat que els donava caramels i els nens que se’ls menjaven. I les mares que somreien a l’home del costat, gràcies, gràcies bon home. I els pares que no deien res, que només afirmaven les paraules de les dones amb un cop de cap.

    Tanta, tanta felicitat, tant, tant progrés, tantes millores.

    I l’americana justa que el feia suar, que li feia mal a les aixelles.

    (Continuarà)

 

  

Conte – Esbós (I)

 Conte – Esbós

Sense cap raó, la foto sempre era al segon calaix de la consola. I era als caps de setmana quan se la mirava més. El paper brillant brillava poc, el color cridaner s’havia apagat. A la imatge, veia com el vermell llampant del vestit no lluïa i com el somriure i els ulls feliços s’havien entristit a còpia d’anys passats.

    Sense samarreta, suat, seia al sofà amb la foto a la mà. Normalment la nostàlgia no era exagerada fins la cinquena o sisena cervesa, però aquell dia va arribar abans.

    De vegades es drogava. D’altres vegades no. En cap cas el moment s’havia de convertir en un ritual. La tristesa venia i després més o menys marxava, això és tot, aquestes coses passen.

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa.

(continuarà)

 

  

Mildred

“(…)

-Benvolguda doctora Mildred, per fi tinc bones notícies: vaig de mal en pitjor o tot el contrari. Els vostres consells de la setmana passada em van servir només a mitges. Suposo que la teoria era bona, però no prou per combatre el meu destí, més complicat del que havíem imaginat. I és que el nou problema, aquest cop, ha esdevingut ara una solució. Com sabeu, vaig fer-vos cas i ho vaig deixar reposar tot unes setmanes; suposo que va ser necessari, però va provocar un efecte que no crec que preveiéssiu: em va servir perquè ahir a la nit em vingués tot, tot de cop. Ja sé que em vau dir que no ho tornés a fer degut a la meva tendència (odiosa) a l’autocondescendència desfermada, però em fou del tot inevitable: com un vòmit agradable, i com feia ben bé un any que no m’atrevia (des que vós m’ho vau recomanar), vaig escriure tot allò que em passà pel cap a la quartilla. En aquelles fulles no s’entenia res però, tot i així, havia arribat als disset fulls omplerts per les dues cares. Mentre escrivia, mentre anava fent, vaig ser feliç, amiga meva. Vaig ser feliç amb tot allò que no entenia i que no entenc encara. Quin problema, quina solució! Ho sento, però vós us equivocàveu. Deixar-ho reposar no m’ha servit per aclarir res, sinó perquè el mar de dubtes m’acabés per explotar a la cara i em deixés a una deriva, per altra banda i potser inesperadament (sobretot per a vós), ben còmode. No, no penso deixar-ho de banda, no penso aclarir-me. Penso seguir amb mala lletra, escoltant la Marsellesa per la televisió, endavant, endavant, amb mala cara, amb bona cara, amb tots els dubtes del món, amb els seus i amb els meus, penso seguir feliçment almenys fins que els tres trets traïdors m’encertin per l’esquena i em deixin estès a terra amb un sol doll de sang. De moment, n’he esquivat dos. Tinc ulls al clatell.” (Anònima, 2008)

Conte en marxa: Dean Stockwell (I)

Després de la consulta popular, passo un primer lliurament del conte escrit  sobre la marxa amb títol provisional de Dean Stockwell (les expectatives creades per aquest títol jugaran a la meva contra, però en fi, per alguna cosa sou amics meus més o menys i suporteu llegir-me). I encara un apunt més de captatio benevolentia: aclarir que es tracta d’un primer esborrany del conte, subjecte necessàriament a canvis i correccions (de fet, ni l’ortografia estarà gaire revisada), i que accepta comentaris no vinculants.

 

Dean Stockwell

Llàstima que avui es digui que no es pot començar pel començament (sic). Però en el fons ja ens està bé, perquè just ara el Protagonista està veient com es comet l’assassinat del Conte i, ara per ara, ni el que ha passat abans ni el que ha de passar després li importen (ni ens importa, ni t’importa, ni us importa) el més mínim. 

   La tensió del moment no impedeix que el Protagonista, des del seu amagatall, es distregui amb algunes reflexions lúcides ben inoportunes. Per exemple: pensa que el que veu per l’escletxa no és ni de bon tros l’assassinat perfecte. Potser fins i tot ni es tractarà d’un assassinat, disgrega el Protagonista, potser només acabarà sent un homicidi amb violència. De moment és una cosa bruta i nord-americana, a cops de puny a la barbeta primer i a puntades de peu a les costelles després. Sota la pica, el cos de la víctima es cargola religiosament demanant penitència. El Protagonista que mira es fixa en el terra empastifat d’aigua i serradura, i li ve al cap aquell dia que va relliscar en uns serveis d’una gasolinera, va caure de cul i va embrutar-se els pantalons.

   Però ara és quan para de pensar de cop, i per respecte a la solemnitat de la seqüència, intenta no abstreure’s més amb els seus assumptes i prestar més atenció al que mira. Així és com aconsegueix veure sense cap interès analític la patida estrangulació indecisa del trist botxí, que sembla més moguda per un estat de ràbia d’animal ferit que no pas per la seguretat de qui mata a qui s’ho mereix.

   De cop, el Protagonista s’indigna. Ha vist com l’atacant, amb el rostre encès d’esforç, ha deixat anar una llàgrima redemptora. Amb això, és clar, no pot evitar tornar a vaguejar. S’imagina sortint del wàter des d’on espia per recriminar a l’assassí que el que està fent és una salvatjada amb molt poc sentit estètic, i que no es pensi, que a ell ja li va bé tal com ho està fent (una mica de violència seca i desintoxicant sempre és necessària), però que justament per això no pot acceptar una llàgrima aquí i ara. Però com que té una por més aviat ben real, prefereix no fer res de tot això i seguir mirant des de la foscor.

   Ja no deu quedar gaire, pensa.

  En efecte, un últim moviment del peu de la víctima l’indica que la mort ha estat culminada. L’assassí es renta les mans i la cara i, de sobte, es gira nerviosament cap als wàters on s’amaga el Protagonista, s’ajup i mira per l’obertura de sota les portes cercant algun testimoni per qui preocupar-se. Però no, no troba cap parell de peus sospitosos.

   El Protagonista, pujat sobre la tassa del wàter, sent com l’assassí abandona per fi els lavabos i, encara des d’allà dalt, sospira de mandra: ara hauria de decidir tantes coses… Sospita que ser testimoni d’una mort l’esgotarà faci el que faci, tant si decideix testificar com si decideix callar per mor a represàlies. Mentre baixa del wàter, vigilant molt a no relliscar, ja decideix que, posats a esgotar-se, es complicarà del tot la vida: de moment no dirà res a la policia i investigarà pel seu compte fins a treure’n tot l’entrellat, com en una pel·lícula. No, que no. No dirà res a la policia. I donem-ne les gràcies perquè sinó el conte acabaria aquí i no veuríem com el Protagonista surt al carrer tal com ho està fent ara.

   Ja com a heroi, de tant en tant gira el cap d’un costat a l’altre per si veu alguna cosa sospitosa i, quan sent algun soroll inesperat para la seva marxa, es col·loca amb un moviment àgil però discret d’esquena a la paret al llindar d’una cantonada i arqueja les celles en un signe clar de preocupació i de protagonisme. (Continuarà)

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

 Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

  

Voteu: ¿El sopar o Dean Stockwell?

M’heu d’ajudar. Pròximament aniré penjant, també per lliuraments, un nou conte. En tinc dos a escollir.

   En primer lloc, hi ha el favorit de la meva Anònima estimada, El sopar, que tracta, us ho puc jurar, d’un sopar (va, concretaré: d’un sopar de retrobament de nedadors). Aquest està acabat i l’únic que hauria de fer és anar-lo corregint i revisant, lliurament per lliurament, tal com he anat fent amb Berlín.

   En segon lloc, en teniu un d’inèdit: Dean Stockwell. Aquest no està acabat i la cosa seria anar-lo escrivint mentre el vaig publicant. De moment ja hi ha un assassinat, el rodatge d’una pel·lícula i whiskys, tot molt amanerat i sense sorpreses, literatura barata.

   Així que us demano consell: ¿El sopar o Dean Stockwell?

   Gràcies.