Tag Archives: anònima

Mildred

“(…)

-Benvolguda doctora Mildred, per fi tinc bones notícies: vaig de mal en pitjor o tot el contrari. Els vostres consells de la setmana passada em van servir només a mitges. Suposo que la teoria era bona, però no prou per combatre el meu destí, més complicat del que havíem imaginat. I és que el nou problema, aquest cop, ha esdevingut ara una solució. Com sabeu, vaig fer-vos cas i ho vaig deixar reposar tot unes setmanes; suposo que va ser necessari, però va provocar un efecte que no crec que preveiéssiu: em va servir perquè ahir a la nit em vingués tot, tot de cop. Ja sé que em vau dir que no ho tornés a fer degut a la meva tendència (odiosa) a l’autocondescendència desfermada, però em fou del tot inevitable: com un vòmit agradable, i com feia ben bé un any que no m’atrevia (des que vós m’ho vau recomanar), vaig escriure tot allò que em passà pel cap a la quartilla. En aquelles fulles no s’entenia res però, tot i així, havia arribat als disset fulls omplerts per les dues cares. Mentre escrivia, mentre anava fent, vaig ser feliç, amiga meva. Vaig ser feliç amb tot allò que no entenia i que no entenc encara. Quin problema, quina solució! Ho sento, però vós us equivocàveu. Deixar-ho reposar no m’ha servit per aclarir res, sinó perquè el mar de dubtes m’acabés per explotar a la cara i em deixés a una deriva, per altra banda i potser inesperadament (sobretot per a vós), ben còmode. No, no penso deixar-ho de banda, no penso aclarir-me. Penso seguir amb mala lletra, escoltant la Marsellesa per la televisió, endavant, endavant, amb mala cara, amb bona cara, amb tots els dubtes del món, amb els seus i amb els meus, penso seguir feliçment almenys fins que els tres trets traïdors m’encertin per l’esquena i em deixin estès a terra amb un sol doll de sang. De moment, n’he esquivat dos. Tinc ulls al clatell.” (Anònima, 2008)