Conte en marxa: Dean Stockwell (III)

     

Dean Stockwell  

(Segueix)  

III

La ciutat és marítima sense exagerar, però la humitat avui es pot veure sota la llum dels fanals. Com que sóc una persona suadora des de sempre, em poso a suar mentre camino pel barri mariner. Quan crec que ja no puc suar més (sobretot pel front, em ragen les patilles), entro al bar petit i atapeït d’allà a la cantonada. Saludo amb un gest a l’Ajudant de Direcció, que seu fumant a la tauleta del fons amb cara de pocs amics. Em paro a la barra i demano un whisky amb gels per poder-los fer dringar. La broma que faig al cambrer no és graciosa. Arribo a la taula del fons, li dono la mà al col·lega, me l’encaixa amb força, i, després d’escridassar-me una mica per l’excusa i els tres dies que m’ha concedit, diu ara, amb massa facilitat i bona fe, m’explica el què.

   El “què” és que des que han trobat el cadàver quasi no han pogut rodar res, pel matí. Policia per aquí i per allà, ja saps. Per altra banda, els de dalt no estan del tot descontents, ja els va bé sortir als diaris. Els he sentit dir als periodistes que havien pensat cancel·lar el rodatge, pel dol, però després s’han afanyat a afirmar que no, que la víctima (ara me n’assabento que és un elèctric malcarat que a ningú li queia bé i que jo mai no hagués reconegut) era un enamorat de la feina i del cinema, i que hagués preferit de totes totes que se seguís amb el pla de rodatge: el millor homenatge que li podem fer és seguir treballant, això és el que han dit els fills de puta de dalt. Si es veu que els productors executius ja pensen en canviar l’estratègia de marketing del telefilm i tot; el volen vendre com un telefilm maleït rotllo L’exorcista. Hòstia, si sembla que vulguin que mori algú més, explica l’Ajudant de Direcció al Protagonista, que està fent dringar de manera prou elegant els gels abans que es desfacin del tot (com si així aconseguís mostrar més interès pel relat).

   De tot l’equip, de debò, t’ho dic seriosament, només han plorat dues noies de vestuari. I perquè s’han confós i es pensaven que el mort era un altre elèctric, un de simpàtic que sempre flirtejava amb elles. Quan han vist aparèixer a l’hora de dinar (i és que amb el bla, bla, bla dels jefes no s’ha cancel·lat ni el dinar per tal de reprendre la feina ja per la tarda) el seu elèctric simpàtic ben viu i amb ganes de fer broma amb elles, s’han posat mig histèriques i l’han abraçat i li han fet petons. Després d’uns cinc minuts de riures i besades, l’obligació moral les ha fet posar serioses de cop. Han preguntat que llavors qui era el mort,  i quan els han explicat que era un altre electricista, han fet: “Ah, sí… aquell… pobre, tan jove. La vida no és justa”.

   Fent un esforç perquè el que vol realment és recordar físicament a les de vestuari, el Protagonista decideix que li ha de fer pena, per primer cop, la víctima del Conte. I així és com les celles (també, s’ha de dir, per tal d’aconseguir un gest característic i inconfusible de protagonista)  se li arquegen per segona vegada en el Conte. Aquest cop ho intenta amb tanta força que quasi es mareja. Està molt preocupat i la cosa comença a ser personal i important.

   El temps passa al bar, i, després de dos whiskys, la conversa amb l’Ajudant de Direcció ja no tracta ni d’assassinats ni de queixes gremials; és cada cop més distesa i les celles s’han relaxat.

   –Saps qui ha arribat avui i s’ha passat pel set fins que s’ha embolicat la troca? 

(Continuarà)

 

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

Creative Commons License Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

   

Advertisements

4 responses to “Conte en marxa: Dean Stockwell (III)

  1. A setè d’EGB van atropellar un amic davant del cole i una noia més gran, de vuitè, en sentir el follón va córrer cap a l’accident cridant Ferraaaaan com una boja. L’amic es deia Oriol. Quan va veure que no era qui es pensava, va dir: ah, però si no és el Ferran, i va tornar molt més tranquil·la a la vorera amb els de la seva classe.
    Ves a saber, potser ara és noia de vestuari.

  2. -Saps qui ha arribat avui i s’ha passat pel set fins que s’ha embolicat la troca?

    -espero que no sigui l’assassí, sinó una donassa que doni escalfor al relat. que ens has malacostumat, ara, amb aquests entreactes pornogràfics…

  3. aca estoy eh, pero es que me parece un capitulo muy Garcia Marquez, excepto por lo de la pregunta al final, cosa que no te voy a aplaudir

  4. Gràcies per ser-hi als tres.

    Crèspix: la vida és dura, el teu amic ho sap millor que ningú i això el fa millor que ella.

    Emmarcat: la resposta, demà o demà passat.

    Macray: no sé si és per estar-ne orgullós, però mai no he llegit res de Garcia Márquez… la pregunta final, la veritat, és que no és cap pregunta final, sinó el començament d’un nou diàleg entre l’Ajudant de Direcció i el Protagonista que he tallat en sec no sé ben bé per què.

    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s