Conte en marxa: Dean Stockwell (II)

  Dean Stockwell 

(Segueix) 

I

Quan arriba a casa té gana i decideix que, primer de tot, es farà el sopar.

   Es mira orgullós la nevera. Des que una amiga va fer un curset per estudiar la relació entre els colors dels aliments dins un frigorífic i l’estat d’ànim dels seus usuaris, sempre la té plena i variada. Recorda que l’amiga li va insistir molt en el color vermell com el color de l’alegria. Ell no en va tenir cap dubte, sempre va bé una nevera alegra. Això sí, més que pebrots, prefereix omplir tot el prestatge de dalt de llaunes de coca-cola que brillen. Al costat de les coca-coles, hi ha el verd i el marró esgrogueït de les cerveses (tres llaunes verdes, tres ampolles de vidre marrons). A baix, en horitzontal, una botella d’aigua de Vichy mig plena, una de vi blanc mig buida i una ampolla de cava sense obrir. En un prestatge més ample, hi ha tres safates de plàstic blanc. La primera és pels formatges (que estan tapats amb una coberta de plàstic), la segona és pels tomàquets i mitja ceba, i la tercera és per tres pomes i una llimona. En un altre prestatge és on es desen els embotits (botifarra blanca, salsitxes de Frankfurt, mortadel·la, una peça de foie i pernil dolç) i altres imprevistos (ara hi té una cassoleta de fang amb una resta de fricandó amb moltíssim sofregit). Finalment, a sota de tot, dos calaixos plens de verdura: mongetes, carbassó, albergínies, una mica de julivert i, avui, també porros. Als laterals de la nevera, el de sempre: ous, mantega, formatge ratllat, iogurts, flams, mousse de xocolata i nata, ketchup, mostassa (dos pots, un de groga i l’altre de verda), un pot d’anxoves obert (que guarda per a les visites de pa amb oli), l’ampolla d’aigua natural i un cartró de llet semi-descremada.

   Com que està cansat, menjarà les restes de fricandó i llestos. Mastega a poc a poc, com si esperés que passi alguna cosa, i, com que és el protagonista, just en aquest moment sona el telèfon. És el seu cap, l’Ajudant de Direcció: que després que un meritori de producció que fuma massa herba trobés el cadàver, t’hem estat buscant, molt preocupats, per tot l’hotel on es rodava la pel·lícula. Dono les excuses pertinents (¿quines deuen ser, les excuses pertinents quan un marxa de la feina just el dia que s’hi comet un assassinat?) i li pregunto si se sap ja qui ho ha fet. Encara no.   

   

 II

Les excuses donades són tan bones que em donen tres dies abans de tornar al rodatge del telefilm. I així és com jo, la primera i la tercera persona, el Protagonista, decideix ara que els aprofitarà per intentar acomplir no un, sinó dos objectius: per un cantó, i com ja hem dit més amunt, investigar de qui és aquella cara assassina que no pot treure’s del cap (capficat, per tant, preocupat, per tant, absent, per tant, absort, per tant), i, per l’altre, ja que actualment ser el protagonista no garanteix res de res econòmicament parlant, acabar una feina pendent d’edició de textos que estava realitzant abans que li oferissin el lloc de quart assistent de direcció en el telefilm.

   Decideix dedicar la tarda a l’objectiu per a les necessitats econòmiques, és a dir, transcriure i editar i corregir ortogràficament per l’editorial Cossetània el que ha de transcriure i editar i corregir ortogràficament per l’editorial Cossetània: un llibre de contes del qual només existeix una primera edició del 1908 i que va ser escrit per Diego Ruiz Rodríguez. La feina de transcripció és tranquil·la; els dubtes afloren més o menys, depèn del dia (va a ratxes, sembla increïble, però sí, va a ratxes, com l’estil, com la sort, com els tirs des de sis vint-i-cinc) i se solucionen sobretot amb l’Alcover-Moll a mà: allà hi és tot. Però de vegades les incerteses ortogràfiques li deixen d’importar perquè transcriu fragments que li agraden, com el següent:  

 

   «(…) Jo la faré venir, la dona que ha cuidat contínuament a Monsieur Paul, que va tancar els seus ulls i que va recollir l’últim alè dels seus llavis. En ella està tot el secret de la nostra resurrecció…-

   I el gran Raymond se feu obeir. Vam veure la figura, familiar per a nosaltres, de la “científica” promesa del pobre Monsieur Paul. D’un gest categòric, el gran Raymond aturà l’expansió natural dels sentiments tendríssims de l’enamorada.

   L’agafà per la mà, i amb la veu dura de l’hipnotitzador, la feu atansar al rígid cadàver. El gran Raymond li digué enèrgicament:

   -Mira-te’l, és aquí el teu amic, el teu tresor. És mort, però tornarà a la vida si tu el crides dolçament… Aquí, en aquesta orella, fes: Monsieur Paul, Paul, Monsieur Paul…-

   Així el cridà; però plorava! Jamai sentiré més tendresa, més amor en una veu de dona. Tres vegades me feren estremir aquells plors, aquella desesperada contenció, aquella por que no arribava a declarar-se, aquella castedat, aquella puresa, aquell immens desig no satisfet…

   El gran Raymond ja ho havia disposat tot per a la seva experiència. Sobre el pit emmorenit del mort, un cardiògraf registrava, en el paper negre-de-fum d’un cilindre de Marei, els més petits moviments. Quan l’última veu se feu sentir, entremig dels plors de la boja –sí, ho vaig veure!- rígid, blanc, integèrrim, el cardiògraf traçà en el paper negre un signe que cap mà hauria pogut apreciar, per habituada que estigués a prendre el pols. I, somrient, el gran Raymond, girat cap a nosaltres, mostrant aquell signe:

   -El cor ha bategat un moment. Per un moment hem operat una resurrecció…-» 

 

   El Protagonista, doncs, ara no disgrega, sinó que treballa, no com el Narrador, que sí que disgrega i, ara, no treballava.

   Però just quan deixo de transcriure, a dos quarts de nou del vespre, el Narrador és qui té la feina: ha de començar a descriure accions. 

   Després de fregar-se els ulls, el Protagonista s’aixeca de la taula, va al lavabo, es renta la cara i es mira al mirall. Sap que està net, però decideix rentar-se també les aixelles, directament des de la pica, esquitxant el terra i el seu reflex. Amb la tovallola penjant de l’espatlla, va a una petita galeria coberta on hi té un petit ficus i una rentadora, s’asseu damunt la màquina com si ho fes sempre i es fuma un cigarret. Des de dalt de la rentadora, aguantant el cigarret entre els llavis i obrint les cames que li pengen, fica la tovallola dins el bombo. La parsimònia dura el que dura, això és, fins que s’acaba, i just ara  és quan s’acaba del tot.

   Després, fa una trucada, es vesteix ràpidament i surt de casa. (Continuarà)

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

Creative Commons License Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

   

Anuncis

3 responses to “Conte en marxa: Dean Stockwell (II)

  1. La descripcio de la nevera es abobinable. Per què em fas mal, Dick?

  2. Algo abobinable es algo que se puede “abobinar”?

    Lo seguro es que es una buena frase para escribir desde el anonimato.

    M’ha agradat Andreu, bon començament. Pendent encara de llegir l’altre sencer.

  3. més , mmmés…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s