Conte en marxa: Dean Stockwell (I)

Després de la consulta popular, passo un primer lliurament del conte escrit  sobre la marxa amb títol provisional de Dean Stockwell (les expectatives creades per aquest títol jugaran a la meva contra, però en fi, per alguna cosa sou amics meus més o menys i suporteu llegir-me). I encara un apunt més de captatio benevolentia: aclarir que es tracta d’un primer esborrany del conte, subjecte necessàriament a canvis i correccions (de fet, ni l’ortografia estarà gaire revisada), i que accepta comentaris no vinculants.

 

Dean Stockwell

Llàstima que avui es digui que no es pot començar pel començament (sic). Però en el fons ja ens està bé, perquè just ara el Protagonista està veient com es comet l’assassinat del Conte i, ara per ara, ni el que ha passat abans ni el que ha de passar després li importen (ni ens importa, ni t’importa, ni us importa) el més mínim. 

   La tensió del moment no impedeix que el Protagonista, des del seu amagatall, es distregui amb algunes reflexions lúcides ben inoportunes. Per exemple: pensa que el que veu per l’escletxa no és ni de bon tros l’assassinat perfecte. Potser fins i tot ni es tractarà d’un assassinat, disgrega el Protagonista, potser només acabarà sent un homicidi amb violència. De moment és una cosa bruta i nord-americana, a cops de puny a la barbeta primer i a puntades de peu a les costelles després. Sota la pica, el cos de la víctima es cargola religiosament demanant penitència. El Protagonista que mira es fixa en el terra empastifat d’aigua i serradura, i li ve al cap aquell dia que va relliscar en uns serveis d’una gasolinera, va caure de cul i va embrutar-se els pantalons.

   Però ara és quan para de pensar de cop, i per respecte a la solemnitat de la seqüència, intenta no abstreure’s més amb els seus assumptes i prestar més atenció al que mira. Així és com aconsegueix veure sense cap interès analític la patida estrangulació indecisa del trist botxí, que sembla més moguda per un estat de ràbia d’animal ferit que no pas per la seguretat de qui mata a qui s’ho mereix.

   De cop, el Protagonista s’indigna. Ha vist com l’atacant, amb el rostre encès d’esforç, ha deixat anar una llàgrima redemptora. Amb això, és clar, no pot evitar tornar a vaguejar. S’imagina sortint del wàter des d’on espia per recriminar a l’assassí que el que està fent és una salvatjada amb molt poc sentit estètic, i que no es pensi, que a ell ja li va bé tal com ho està fent (una mica de violència seca i desintoxicant sempre és necessària), però que justament per això no pot acceptar una llàgrima aquí i ara. Però com que té una por més aviat ben real, prefereix no fer res de tot això i seguir mirant des de la foscor.

   Ja no deu quedar gaire, pensa.

  En efecte, un últim moviment del peu de la víctima l’indica que la mort ha estat culminada. L’assassí es renta les mans i la cara i, de sobte, es gira nerviosament cap als wàters on s’amaga el Protagonista, s’ajup i mira per l’obertura de sota les portes cercant algun testimoni per qui preocupar-se. Però no, no troba cap parell de peus sospitosos.

   El Protagonista, pujat sobre la tassa del wàter, sent com l’assassí abandona per fi els lavabos i, encara des d’allà dalt, sospira de mandra: ara hauria de decidir tantes coses… Sospita que ser testimoni d’una mort l’esgotarà faci el que faci, tant si decideix testificar com si decideix callar per mor a represàlies. Mentre baixa del wàter, vigilant molt a no relliscar, ja decideix que, posats a esgotar-se, es complicarà del tot la vida: de moment no dirà res a la policia i investigarà pel seu compte fins a treure’n tot l’entrellat, com en una pel·lícula. No, que no. No dirà res a la policia. I donem-ne les gràcies perquè sinó el conte acabaria aquí i no veuríem com el Protagonista surt al carrer tal com ho està fent ara.

   Ja com a heroi, de tant en tant gira el cap d’un costat a l’altre per si veu alguna cosa sospitosa i, quan sent algun soroll inesperat para la seva marxa, es col·loca amb un moviment àgil però discret d’esquena a la paret al llindar d’una cantonada i arqueja les celles en un signe clar de preocupació i de protagonisme. (Continuarà)

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

Creative Commons License Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

  

Anuncis

3 responses to “Conte en marxa: Dean Stockwell (I)

  1. jeje com quan surts del cine després de veure’n una d’espies jeje

  2. A mí, el que más me agrada es el de Marc. Cómo come, cómo caga, cómo duerme y estas cosas. No sé, es una ‘tranche de vie’ muy bien llevada. Veremos cómo se desarrolla el del Rockwell éste.

    Nada

  3. Retroenllaç: Una cosa interactiva: voteu « L’Oncle Vània

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s