(…)

-Escric només històries d’adolescents.

-Sí. I m’agrada com ho fas. Els instituts, la rossa, l’animadora, la popular, la d’ulleres, el quarterback, el baixet protagonista, les festes on no el conviden, el laboratori de ciències, el menjador, Michael Cera, Julia Stiles, Tom Cruise i les seves prostitutes, Ellen Page, Reese Witherspoon, Kieran Culkin, Jason Biggs, Elijah Wood, Bret Easton Ellis, James Van Der Beek, Katie Holmes, Henry Thomas, Ben Affleck amb cresta, Matt Dillon, Neve Campbell, Gus Van Sant, Robert Downey Jr. (molt jr.), Jason Lee, Kirsten Dunst, Michael J. Fox, Larry Clark, Ralph Macchio, Jennifer Grey, Patrick Swayze, Natalie Wood i més coses, com per exemple les penetracions que ella no vol perquè encara no està preparada (penetracions doloroses a l’habitació dels pares). 

-Sí. I també, no te n’oblidis, l’amic lleig però de bon cor que vomita la tristesa al lavabo del costat.

(…)

-Els d’El Hormiguero fan cada cop més mandra. Menys mal que ja han marxat de vacances. Criden i riuen de les seves pròpies bromes. Merda. Gent triomfadora de Madrid que pretén no ser convencional, no ser com els altres. I, joder, tota l’estona que es mouen. Es mouen ells i la càmera i el so (el so, el so es mou, segurament bé, adequadament, però tant, tant adequadament que tapa, tapa la frase, tapa la paraula). Com si la televisió hagués de ser això per força.

-Els d’El Intermedio tenen un discurs que neix d’ell mateix, de les paraules, de la frase, de l’acudit, de l’enginy. Com a mínim això. Després, la imatge del programa és una imatge televisiva a l’ús, cosa que tampoc no està malament, ben mirat. Potser el programa desgraciadament tampoc no mata, però…

-A mi fa temps que no em maten.

-¿Com?

-…

-Bé, és igual. Que hi ha massa programes a la tele.

-Sí. Però així podem tenir amics i germanes d’amics al món aquest… Amics i germanes d’amics feliços, amics i germanes d’amics que poden explicar als seus familiars (no sé per què, però amb menys vergonya que nosaltres) de què treballen.

-Sí.

-Sí.

-Sí.

-Sí.

(…)

-Bé, nen, marxo. Me’n vaig a suïcidar. Fins després.

-Sí. Jo també. Tot i que he de dir que, encara, de vegades, un tall de formatge em fa feliç. Però, bah, avui és diumenge: hem de ser definitivament amargs abans de començar de nou. 

-Això mateix. Apa, adéu, nen.

-’Déu, amic, adéu.

(…)

-Qui?

-La noia que em fa petons a les comissures dels llavis i altres coses.

(…)

-Cada vegada que passo per davant la farmàcia on vaig comprar uns condons per primera vegada em poso a plorar desconsoladament.

-¿De debò?

-Sí, de debò.

(…)

-Moltes gràcies. Són molt maques, de debò.

-M’encanten les caixes. I, mira, m’agrada regalar-les.

-Hi cabrà tot.

-Sí.

-Vine. Vine aquí.

(…)

-Ai, va. Explica’m alguna cosa, que no dius res. ¿No? Bé. D’acord. Parlo jo, doncs. ¿Saps què? Demà em faré un tatuatge.

-¿Què? Ah. L’altre dia van passar per la tele un reportatge sobre gent amb tatuatges. La penya explicava per què se l’havien fet. ¿I on te’l faràs?

-Aquí, al final de la panxa, a la dreta.

-¿Tu qui vols ser?

-Jo mateixa. No sé per què ho dius, això.

-Amb un tatuatge podràs sortir a la tele. O et podràs veure representada quan facin reportatges com el de l’altre dia. Això està molt i molt bé. ¿Què? ¿No dius res? ¿No? Bé. D’acord. Parlo jo, doncs. ¿Saps què? Abans de dir res més, demanarem una cervesa.

-Sí.

-Sí.

(…)

-M’han dit que seré alcohòlic tota la vida, que no existeixen els exalcohòlics.

-Sí, tenen raó. Ho sento. 

-I que una taronjada mai no serà l’escocès.

-No, no ho serà.

(…)

-Són egoistes, només es preocupen del seu mal.

-I tornaràs a ajudar-los?

-Sí, però sense voler.

(…)

-Però, ¿com poden viure sense torturar-se per allò que ja no tenen ni tindran?

-Potser la processó els va per dins.

-Que així sigui.

-Què?

-Res.