Conte: Els senyors Bonastre i filla (i III)

   

Els senyors Bonastre i filla

(Segueix)

Ja havien fet el cafè al porxo i la Sra. Bonastre seia a la seva butaca de jardí de tela blanca. Es mossegava el llavi inferior i, amb els peus descalços sobre una cadira de vímet comprada a l’antiquari que hi ha al carrer de la Palla de Barcelona, movia el dit gros del peu dret, fent-lo creuar amb sorprenent agilitat amb el dit del costat.

La mirada perduda s’encarava al jardí. La Sra. Bonastre no observava com el seu home i alguns de la visita caminaven cap a l’hortet que hi havia (ben delimitat per una tanca de fusta de pi de Flandes amb barnilles) al cantó de la casa oposat al dels cotxes aparcats. No veia com la filla, acompanyada de la resta de la visita, ensenyava també el seu hortet, el de les plantes de maria.

Darrere la part de grava solta, la filla hi tenia, mig amagada per uns arbustos petits, una parcel·leta amb una quinzena de plantes de cànnabis ja altes. “Veuen, aquesta quasi és com jo, d’alta! És la meva nena”. “Oh, Srta. Bonastre, quin èxit! I ja n’ha pogut fumar, d’aquesta herba?” “Oh, sí, i tant! I perdonin però els ho he de dir sense embuts: és l’hòstia!”. Els de la visita van riure no gaire fort però amb sinceritat i unísonament, tancant els ulls i flexionant el cos cap enrere. Un cop recuperat de la gràcia i tocant la punta d’una de les fulles, un d’ells va dir: “I com n’ha après, de cultivar marihuana?” “Bé, em compro moltes revistes i ho he estudiat a fons a diverses pàgines d’Internet. Si l’interessa ja li passaré els links. Per tal que se’n facin una idea, els puc dir que allò que és més important és la llum abundant; la planta pot créixer bé fins i tot sota una bombeta, però si volen herba de qualitat necessitaran directament rajos de sol o bé llums fets expressament per a aquests usos. També és convenient conèixer la procedència de la llavor. Si no volen arriscar-se, facin com jo mateixa: comprin les llavors per correu d’algun banc de llavors holandès. I volen saber un truc? La llavor ha de resistir una mica la pressió dels dits sense que es trenqui. Per altra banda, la terra també és important: hem de remesclar-la i treure-li totes les pedres perquè així s’oxigeni. Jo vaig trigar tot un matí! Però potser no tenen un terreny com el nostre, oi? Bé, doncs facin una cosa: vagin a la tenda del carrer Tallers i comprin-la de PH neutre, però també vermiculita o perlita per afegir-li i facilitar així el drenatge. Pel que fa als adobs (…)”. Els visitants sí que l’escoltaven.

Després van voler fumar.

Quan el sol ja queia, asseguts al porxo, la visita i els senyors Bonastre i filla es passaven el porro harmoniosament.

La tos d’un que no havia fumat mai els va fer riure.

El comentari sobre la qualitat de l’herba va fer explicar-se encara més, orgullosa, a la filla.

La voluntat de sentir-se liberal va fer explicar al Sr. Bonastre que ell fumava sempre amb la filla les tardes de dissabte.

Un sobtat tedi va fer que la Sra. Bonastre s’aixequés i anés a fregar els plats.

I això fou tot.

                        Fi del conte Els senyors Bonastre i filla

  

© 2008 Andreu Gabriel i Tomàs

Els senyors Bonastre i filla is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

 

 

Conte: Els senyors Bonastre i filla (II)

 

Els senyors Bonastre i filla

(Segueix)

El porxo donava al menjador. La taula ja estava parada. Sobre unes estovalles blanques amb puntes lluïen com nous els plats de la sanefa blava de la col·lecció Sol de Vilà Clara Ceramistes i els coberts de plata.

Acompanyats pels senyors de la casa que no podien o no volien fer desaparèixer el somriure cofoi de la cara, els visitants van xafardejar tots els racons de l’interior del xalet sense deixar d’aprofitar cap ocasió per mostrar admiració. Oh. Ah.

Com sempre, convidats i amfitrions van acabar a la cuina. Drets, en grupets de dos i de tres, s’atropellaven amb reflexions molt profundes sobre feina, futbol, el dèficit de valors morals en l’actualitat i gastronomia.

“Fa una olor exquisida, Sra. Bonastre!…” “Ja ho veurem, ja ho veurem. No sé com haurà quedat. Espero que us agradi el bacallà. Tenim bacallà amb mel, panses i pinyons… I de primer, arròs de botifarra negra i eriçons de mar.” “Mmmm… quin gust més refinat, Sra. Bonastre!”. “I quina originalitat!”. “Sí. Mirin, mirin, les receptes les he tretes d’aquest llibre. El coneixien? És sobre els nostres cuiners d’avantguarda i també hi duu receptes d’alta cuina creativa!”. “Oh! Quina edició més preciosa!”. “Sí, té unes fotos molts boniques, en un blanc i negre molt elegant. Miri aquesta, per exemple”. “Oh, sí, sí. Bé, i així, de quin cuiner menjarem, avui?”. “D’en Joan Roca…” I rient: “Bé, de l’adaptació de la Sra. Bonastre del geni Joan Roca… El coneixen?” “No”.

Un minut més tard, en un apart, la Sra. Bonastre s’explicava. “Miri: ha de posar a coure l’arròs amb un brou i la botifarra negra. Per altra banda, obri els eriçons i tregui’ls la carn. En una paella antiadherent cogui les rodanxes de botifarra negra amb una mica d’oli; i sobretot: a foc suau. Però sap com ho ha de fer perquè quedin perfectes? Ha de posar un pes sobre de cada rodanxa i així resulten més llises i cruixents. Un cop fregides, reservi els talls de la botifarra en un paper absorbent. També s’han de fer cruixents de parmesà: col·loqui la peça a la paella calenta. Quan quedi enganxada al cul una pel·lícula fina de formatge, la retira i repeteix l’operació amb el que quedi de peça vuit vegades més. Un cop daurades les làmines de formatge, retiri-les amb una rasqueta. Reservi-ho tot sobre un altre paper absorbent. La resta de parmesà el pot ratllar. I ara allò que encara em falta per fer: en el moment just en què cregui que l’arròs estigui gairebé cuit (en el meu cas, d’aquí un minut), hi heu d’afegir el parmesà ratllat, la sal i cerfull picat. Després ho hauré de muntar tot en un plat fondo: col·locar damunt l’arròs les tires de carn dels eriçons (que el col·loques cru perquè pren la temperatura de l’arròs), torradetes de pa molt fines fregades lleugerament amb all blanquejat i oli d’oliva, els cruixents de parmesà i les rodanxes de botifarra. Ja veurà, ja… Bé, tots a seure, que he d’acabar l’arròs”.

Van seure a taula. La Sra. Bonastre va avisar amb un crit la filla, que va apagar el televisor i va apropar-se a la taula de mala gana.

Amb l’arròs, més perquè al Sr. Bonastre li feia il·lusió que no pas perquè s’hi adigués amb el menú que havia preparat la seva muller (havien tingut, res seriós, una petita discussió al respecte), també hi havia dos bols amb amanida de tomàquet. “Són els tomàquets del meu hortet!”. “Ai, per cert, finalment no ens l’ha ensenyat!”. “Després, després hi anirem i a veure si podem collir alguna coseta perquè se l’enduguin”. Mentre esperaven que es refredés l’arròs, tots van picar un tall de tomàquet amanit. Un dels de la visita no va poder evitar fer un gruny: “Ai, ho sento, és que tinc les dents molt delicades i aquesta fredor…”. La filla del Sr. i la Sra. Bonastre va escopir directament el tros de tomàquet al plat: “Joder, això està congelat, merda”. “Nena, aquesta llengua…”. I el Sr. Bonastre es va sentir decebut i derrotat i va atacar com un animal ferit (amb el somriure rodó que encara li encarcarava la cara, això sí) la seva dona: “Ja t’ho havia dit que l’havíem de treure abans de la nevera: tu i la teva mania de deixar-ho tot preparat!”.

De l’arròs van dir que era un plat amb unes textures ben interessants i el Sr. Bonastre no va poder evitar sentir gelosia. Però amb el segon es va animar: el bacallà, malgrat la mel, estava salat. Els comensals van fer el que van poder bevent molt vi i menjant molt pa, però ningú no va dir res. La Sra. Bonastre tenia les galtes vermelles i no aixecava els ulls del plat.

(Continuarà)

© 2008 Andreu Gabriel i Tomàs

Els senyors Bonastre i filla is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

 

 

Conte: Els senyors Bonastre i filla (I)

     

Els senyors Bonastre i filla

Feia una temperatura de vint-i-cinc graus i, darrera la reixa, les fulles dels pollancres que disposats en dues fileres arribaven fins a la torre no es bellugaven. El cotxe vermell va esperar que s’obrís la porta automàticament i, després del clec, va penetrar la propietat.

   Baixant els escalons de l’entrada, el Sr. Bonastre els venia a rebre vestit amb una camisa de màniga curta i texans clars. Se li podien veure els mitjons blancs per sobre el calçat, unes sabates de muntanya sense bota. El somriure de benvinguda li feia la cara encara més rodona.

   Amb una mà a la butxaca dels pantalons, va utilitzar l’altra per indicar que havien de donar la volta a la casa per aparcar. Allà darrere els visitants van veure, al seu cantó, un tot terreny i un ciclomotor estacionats en un espai de trenta metres de grava solta. Van deixar el vehicle al costat del ciclomotor.

   Fora del cotxe van saludar efusivament el Sr. Bonastre, que els va encaixar fort les mans i va respondre els pertinents petons. Abans d’entrar a casa, des del porxo de pedra vista, el Sr. Bonastre els va ensenyar fins on arribaven els límits de la seva parcel·la. “Veuen aquella paret de pedra que acaba en aquell pou? No, no es veu gaire, des d’aquí; entre la bardissa i la distància… És que són com dos camps de futbol, tot el terreny!”. Un dels visitants va fer uns copets a l’esquena de l’amfitrió per felicitar-lo. “I ja tenen pensat, tal com em va dir, fer-hi algun cultiu o alguna plantació d’arbres, Sr. Bonastre?” “No, encara no, de moment en tinc prou amb el jardí, la piscina i l’hortet”.

   Des del porxo fins uns cinquanta metres enllà l’herba s’estenia com una catifa i rodejava una piscina de quinze metres en forma de ronyó. Hi havia un magraner a prop del marge entre l’herba i el descampat; aquesta extensió, un camp abandonat, no era gaire frondosa, tot i que tenia un bosquet a l’esquerra, on devia acabar el camp, de sis o set alzines.

   A l’altre costat de la piscina, hi havien plantat una olivera adulta. “Sr. Bonastre, quina olivera més bonica: és… preciosa. A més, no és borda, oi?” “No, i ara! Esperem treure moltes olives. La vam empeltar tal com ens van dir els arboricultors, els de la botiga, que ho féssim. Ens han promès i repromès que aquesta és especialment fructífera”. “Ah… I escolti, com la varen dur fins aquí? Els la van portar ells, no? És tan gran!”. “Sí, sí, és clar. Van venir amb un camió amb grua incorporada. Ai, sí, i quin desastre! Mirin, mirin, vinguin aquí”. Els va dur a la cantonada de la torre, pel costat on havien entrat amb el cotxe. “Veuen aquest fanal de ferro forjat trencat d’aquí dalt? Va ser amb la grua, tan alta que era!”. “Oh, quina llàstima! I què bruts, no? Bé, suposo que els ho pagaran, oi?”. “Doncs miri, la qüestió és que no ens en vam adonar, quan va passar… I no els hi vam poder dir al moment. Així que els hem estat trucant però sempre ens posen excuses: que si hem de parlar amb l’asseguradora, que si necessitem la revisió d’un inspector… Estem una mica mosques, la veritat!” “Clar, perquè el que sí és segur és que van ser ells…”. “És clar, és clar. No pot ser de cap altra manera”.

   La Sra. Bonastre va aparèixer per la porta del porxo eixugant-se les mans amb un drap de cuina estampat de maduixes divertides que havien comprat a Vinçon. Els va saludar i va estar encantada de conèixer-los.

(Continuarà)

© 2008 Andreu Gabriel i Tomàs

 Els senyors Bonastre i filla is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.