Els morts
Després de dinar plegats, em vaig acomiadar dels pares que partien cap a Nova York. La mare, com fa abans de cada viatge llarg en avió, ja amb la jaqueta posada i la maleta a punt al rebedor, em va ensenyar el calaix dels papers i em va explicar què calia fer si, Déu no ho volgués, s’estavellaven.
Vaig passar la tarda a casa seva llegint (però no el vaig acabar) l’últim conte de Dublinesos, llibre que el meu pare havia folrat l’estiu passat, per protegir-lo quan se l’enduia a la platja, amb una pàgina de dominical on apareix una model morena despullada. No havia berenat i, tot i que no quedava gaire per marxar cap al sopar, em vaig voler menjar unes galetes salades, però estaven caducades i les vaig llançar a les escombraries.
A l’ascensor vaig coincidir amb una veïna vella de dalt. Em va dir que gran que estàs i me’n recordo quan eres així, i també va plorar la mort, abans que jo nasqués, del seu marit.
Com que era d’hora vaig decidir caminar cap a baix. Vaig deixar passar dos caixers (un d’espatllat, l’altre massa ple) abans d’entrar a un tercer. D’esquena a la porta i amb un posat abatut, capcota, hi havia una dona amb el telèfon mòbil a la mà. Quan em va sentir, s’entregirà i, després d’uns segons mirant-me en silenci, se m’apropà i em demanà si havia vist sortir d’allà dins dos nois amb el casc de moto posat. Jo li vaig dir que no i que si li havia passat res. Em va explicar que l’havien atracada a punta de navalla amenaçant-la de mort, crec que anaven de debò, aquests. Però, amb molta confiança i seguretat urbana, em va assegurar, davant la meva insistència a ajudar-la, que no calia que fes res per ella i jo vaig fer-li cas i vaig marxar.
Abans d’arribar a la part antiga de la ciutat vaig xafardejar, a una cruïlla, el que semblava un accident de cotxe (dues ambulàncies i dos cotxes de policia municipal). Hi havia un cos tapat amb un llençol blanc a la calçada davant els cotxes aparcats. No veia cap cotxe sinistrat, així que vaig preguntar a un home que s’ho mirava al meu costat amb un fill a cada mà que què havia passat. Em va dir que res, que un home, que un atac o alguna cosa així, que quan sortia del cotxe.
Vaig arribar al sopar a l’hora acordada. Vaig fer un petó a la dona i vaig saludar molt cordialment els seus col·legues. Vam sopar i ells van parlar de feina, assegurances amunt, assegurances avall. La fi de festa, el va improvisar la seva millor amiga cantant, per als poquets que quedàvem, una cançó en anglès a capel·la que posava la pell de gallina. Jo no en vaig entendre la lletra.
Quan tornàvem a casa nostra, quan havia començat a nevar una altra vegada, vam parlar del segon avortament de la seva germana, pobra, però que ja estava millor i que ho estaven tornant a provar.
Abaixant-nos les bufandes amb un dit, ens vam fer petons quan esperàvem que el semàfor es posés verd.
Al llit, després de fer l’amor, vaig dir-li (era la primera vegada que ho feia) que podríem provar de tenir un fill. Ella va callar. Tenia el cap a una altra banda. Després va deixar anar que no ho sabia, que no sabia si estava preparada i que potser hauríem d’esperar una mica, encara.
© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs
****
Us proposo una pregunta en relació al relat:
¿Quina és la vertadera raó per la qual la dona no vol tenir cap fill?
