Berlín

(Segueix)

IX

A dos quarts de set del matí l’aire ha fet la seva feina i el pis, desert encara, fa menys pudor a fum i a alcohol. La cortina blava de la finestra oberta balla al gust del vent berlinès. L’estança comença a il·luminar-se per la llum que s’escola per les cortines de les dues finestres. Un feix de llum blava es va fent fort a la paret. Mai no heu vist tan clarament el temps que corre.

   Amb la llum nova, les restes de la festa d’anit que omplen el pis semblen alegrar-se. Ara, de dia, l’aparença del pis és millor i el desordre sembla arranjar-se com per art d’encantament.

   Però, alerta, fixeu-vos-hi bé: amagats al racó més insospitat hom encara es va trobant amb gots de vidre bruts, llaunes de cerveses plenes de cendra i altres tristeses. 

X

No passa res fins a les set del matí, quan el pis sent com les claus de la Irene obren la porta. Entren, per aquest ordre, la Irene, la Sílvia i el David. Sense dir res i en filera índia, marxen fúnebrement fins a la cuina i s’asseuen disposats de la mateixa manera que fa unes hores pel sopar.

   Falta la Cristina, que és a l’hospital perquè ha caigut d’un mur on s’ha enfilat fent el burro i s’ha partit els morros. Al començament s’han espantat perquè ha perdut la consciència i ha sagnat moltíssim, però ja a l’hospital el metge els ha dit que no era res. Tot i així, se l’han quedada una nit en observació.

   Els tres joves obren una ampolla de vi negre i se’n serveixen en tres gots bruts de l’aigüera El sol que entra del celobert és fort. L’estampa impressiona. El silenci que acompanya la imatge intensifica l’aire afectat de l’escena. 

   La Sílvia no pensa gens ni mica en la Cristina, però ara només pot callar i respectar el silenci solemne del David i la Irene.

   No pot deixar de mirar el David. Després d’hores d’alcohol i cansament, el noi segueix atractiu. Les línies del seu rostre, enfortides per un gest sincer de preocupació (un gest, al cap i a la fi, de contenció viril), no desprenen res més que sexualitat per a la Sílvia.

   Des de la seducció a través del mirall, la Sílvia s’ha passat tota la nit fent petits intents d’acostament cap al noi. El David ha respost relativament, amb algun somriure o alguna mirada còmplice.

   L’accident de la Cristina ha impedit que el joc de seduccions es resolgués quan la Sílvia preveia, però no ha aconseguit despertar-la de l’encantament del noi. El joc encara ha d’acabar, per a la Sílvia.

   Mira-te-la. Tot i que sap que aquesta nit no s’ha portat bé, no se sent culpable perquè ningú no s’ha fixat en ella i, tal com estan les coses, no sembla que hi hagi cap possibilitat que algú li recrimini ara cap conducta passada.

   La Sílvia sap que s’ha portat malament perquè ho ha vist tot, ho ha mirat tot, i no l’hi ha importat una merda.

   Al començament, quan la desgraciada Cristina ha quedat inconscient sobre la vorera i el trau a la barbeta vessava un raig de sang que formava un doll al voltant de la cara, la Sílvia ha volgut patir per ella, però no ha pogut. Després ha vist com tots corrien per tal de socórrer-la però ha decidit quedar-se quieta seguint amb el seu paper d’observadora passiva. Mentre la histèria i el malestar creixien perquè la Cristina no responia als primers copets a la cara, ella només podia mirar de quina manera el David es preocupava per la Cristina i li eixugava la sang del rostre amb la seva bufanda. Llavors s’ha mort de ràbia i d’enveja. En veu baixa, primer ha maleït el món sencer i després s’ha insultat i s’ha odiat.

   Al segon glop de vi, la Irene, una bona mestra de cerimònies, aconsegueix parlar. “Ei, jo vaig a dormir. Demà em llevaré abans del migdia per anar a l’hospital a veure la Cristina. David, m’acompanyaràs, oi?”. “Sí, és clar”.

   La Irene s’aixeca de la taula i deixa que la Sílvia i el David acabin la nit sols a la cuina.

 XI

El David beu ràpid el primer got de vi i se’n serveix un altre. La Sílvia intenta dir alguna cosa, però no se’n surt. Finalment, deixa anar algun comentari fals de consol pel que li ha passat a la Cristina. El David, educat, respon amb un somriure de gratitud. Tot seguit, beu el segon got de vi encara més ràpid que el primer. La Sílvia mira com encara s’aboca un tercer got i com, sense deixar d’apartar la mà de l’ampolla, també se’l beu. Ella no pensa frenar-lo. Que begui, que begui.

   Però el quart got no arriba. El David tentineja lleugerament. S’alça i es disposa a abandonar la cuina. “Bona nit”, diu. La Sílvia, en un acte reflex, s’aixeca ràpidament i es col·loca davant seu impedint-li el pas. Quan la Sílvia besa el David, els ulls d’ell, fins ara uns ulls tristos, s’encenen d’ira.

   “Però es pot saber què fas?”, crida el jove mentre s’eixuga la boca amb el braç. “Però ja t’has vist, gorda?”, diu totalment fora de si. Després d’un petit silenci, el to passa de violent a càustic i malvat i, amb un somriure malèvol, diu, en veu baixa: “A més, tu ets lesbiana, a mi no m’enganyes”. La Sílvia, desconcertada com si hagués despertat d’un somni profund, només pot quequejar ridículament. “Va, tia”, segueix el David, “però que no veus que aquesta relació i estima que tens cap a la Irene no és normal? Heu estat tota la nit juntes, hòstia! Què? Que no pots deixar ni per un instant la teva amiga de l’ànima?”. La Sílvia intenta reaccionar i, amb un to poc consistent que vol ser irònic però que es queda infantil, diu: “Ui, sí, de tota la vida, no ho sabies?”. Entenent que la Sílvia vol recuperar el control de la situació, el David s’enfurisma un altre cop. Amb un gest brusc i amb el dit alçat, el jove apropa la seva cara a la cara espantada de la Sílvia i, amb un gruny salvatge entre dents, arrossega una efa fins a escopir: “Foca de merda”. 

XII

La Sílvia sent com es tanca la porta del pis. No plora. Se serveix un got d’aigua i se’l beu d’una tirada. Dreta davant la pica de la cuina, es toca el clatell fent-se un massatge.

   Després d’un pipí, es posa el pijama i es fica al llit al costat de la Irene. No triga ni un minut en adormir-se. 

   L’endemà, la Sílvia no sent ni un bri de compassió quan li diuen que la Cristina ha empitjorat. Té altres preocupacions al cap i, a més a més, una forta cremor sota el llavi (una pansa que apareixerà aviat) la molesta massa. 

FI DE BERLÍN

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs 

  Berlín is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License. 

VI

A les onze de la nit la Sílvia ja està borratxa. Ella i la Irene han estat preparant el menjar mentre el David i la Cristina seien a la taula de la cuina parlant d’edificis impossibles i fent dibuixos damunt papers de diari antics. Tots quatre han anat bevent cervesa fins que se’ls han enrojolat les galtes.

   La Sílvia, a l’inici del sopar, no parla gens. Seu al costat de la Cristina i, com que encara li fa vergonya mirar el David, tot i que aquest sigui qui porta el pes de la conversa, deambula la mirada adés pel plat, adés pels gestos i els moviments de la Irene. Gràcies a això, descobreix que a aquesta, quan ha begut una mica, se li tanca un ull més que l’altre. A la Sílvia se li escapa el riure i l’alcohol a la sang l’envalenteix a fer pública la seva observació. “Irene, tia, l’ull esquerre se’t tanca més que l’altre”, diu. El comentari és rigut de seguida pel David i la Cristina, i fins i tot la víctima del petit i inofensiu atac, després d’un segon d’astorament, fa esclatar una rialla que més que una mostra de resignació l’heu d’entendre com un senyal sincer d’admiració.

   Sí, la Sílvia ha agafat les regnes de la nit i la condueix per on ella vol. Segura d’ella mateixa gràcies als esguards d’aprovació dels amics, xerra deixant parlar i escolta sense deixar passar cap oportunitat per puntualitzar irònicament però a la vegada adequada els discursos dels altres comensals. Al final del sopar, ja molt lluny del primer comentari punyent respecte la mirada torta de la Irene, la Sílvia es permet, fins i tot, alçar el got per tal de pronunciar un brindis per primera vegada a la vida. “Brindem per l’ull, mig obert o mig tancat, depèn de com es miri, de la Irene”. Brinden i mira als ulls del David, que respon el gest amb un somriure.   

VII

La Irene s’aixeca de la taula i recull tres plats que desa a l’aigüera. Sense que ningú digui res, els altres tres joves la segueixen i, en un minut, la taula de fusta queda despullada de plats i coberts. Només hi deixen els cascs buits de cervesa. Després, l’alegria els porta sense pressa ni preocupacions cap a la sala. L’abandó de la cuina no fa pena a ningú.

   Al passadís, la Sílvia se n’adona que té pipí quan passa per la porta entreoberta del lavabo. Quan seu a la tassa del wàter, perd una mica l’equilibri i s’ha d’aguantar amb una mà a la paret. El fred al cul la diverteix i la pixada, llarga i sorollosa, la tranquil·litza. Sap que ho està fent bé i pensa, fins i tot, que té una complicitat especial amb el David. Amb tot això al cap, ha tancat els ulls i els ha tornat a obrir i ara ja s’eixuga. Es renta la cara i, per sort, no es pot veure massa bé al mirall. La llum del lavabo no és prou clara.

   Quan entra a la sala veu que han arribat dos nois nous que no coneix. Els nois seuen al terra i les noies seuen al peu del llit. La Sílvia no espera que la Irene faci les presentacions i besa les galtes dels nous amics. Confiada, decideix seure al terra al costat del David. 

   De moment no fan res d’especial. Tan sols canten, toquen la guitarra, beuen, fumen i parlen.

   Passen les hores i van arribant madrilenys, tots coneguts de la Irene, que van omplint la casa de bromes i diversions diverses. Un sap rapejar i rapeja, l’altre té experiències sexuals per explicar i les explica, una mostra un apassionament envejable pel món del cinema i conta curiositats de rodatges de pel·lícules americanes dels setanta, a l’altra li interessa el món del circ i ho demostra fent malabars amb llaunes de cervesa buides.

   La Sílvia, més calmada que durant el sopar, opta per mantenir una passivitat que li ha de donar un aire atractiu de suficiència. Així, en lloc de parlar amb el David (ben mirat té ben poques coses a dir-li) bada passejant la mirada pels esdeveniments de la seva primera nit berlinesa.

   Per a la Sílvia, la quotidianitat creada per uns sons (el dringar dels gels en els gots de whisky, els cants desafinats, els riures estridents) i per unes imatges corrents (els gots mig plens mig buits de whisky, les boques obertes dels qui canten, el vaivé dels cossos mentre riuen), només és trencada per noves olors i nous gustos desconeguts (desodorants de marques alemanyes, gustos i olors de whiskys dolents, cerveses amb un gust fort de civada) i per nous tactes (com el del terra antic de fusta amb alguna tarima solta que es clava a la natja i, sobretot, el fregament suau del seu braç amb el d’un noi atractiu com el David que està notant just ara).

   Però ni el frec entre braços pot evitar que l’abstracció de la Sílvia, que al començament de la festa era fingida, s’estigui convertint en real. A poc a poc, i incomprensiblement, la Sílvia s’allunya de Berlín i del David i torna a Barcelona i a la tristesa. S’està tancant en ella mateixa i tot l’optimisme que desprenia durant el sopar desapareix. El malestar i l’amargor la tranquil·litzen. Ha deixat de sentir l’excitació i els nervis de l’enamorada que juga i ho celebra. ¿Què hauria pogut dir al David per tal de seduir-lo? ¿I si el David la rebutjava? No, ni pensar-ho, ja ha jugat prou i ha de tornar a tocar de peus a terra. El risc és per a la gent d’esperit jove i la Sílvia és vella. 

VIII

A les quatre de la matinada han de marxar del pis perquè s’ha acabat la beguda. Els moviments per a la partida són terribles: l’entropia de cossos intentant agafar les respectives jaquetes en un pis petit et provoca una sensació ben desagradable.

   Per evitar aquest moment caòtic, la Sílvia s’acosta a la Irene, que espera dreta, allà a un racó, que tothom marxi del seu pis d’una puta vegada.

   La Sílvia s’ha despertat del seu aïllament i, tot i no estar animada i potser per haver estat callada tanta estona, té ara una xerrera incontrolable. Agraeix efusivament a la seva amiga la invitació a Berlín, li fa dos petons, l’abraça i li diu que l’estima, que és una bona amiga. La Irene, mentre continuen abraçades, respon que també l’estima i que és un plaer que hagi vingut. Quan es desenganxen, la Sílvia alça la vista i topa amb un mirall que no havia vist fins ara.

   El que veu al mirall li produeix un terror innocent que, a poc a poc, es va transformant en alegria bruta. La Sílvia veu com el David, des de l’altra punta de l’habitació, utilitza el mirall per mirar-la sense dissimular. Amb el contacte visual, el David no baixa la mirada, sinó que l’aguanta fortament. Tot seguit, fa un gest amb els llavis no gaire exagerat però prou explícit. El calfred escala per l’espinada de la Sílvia fins a fer-li pessigolles darrera les orelles. Després, permet que la satisfacció s’escampi, no sense cert recel, per tots els racons del seu cos. Fent un glop d’aire que li ha de tornar a donar confiança, deixa de mirar el mirall i es gira. Però sense el mirall, cara a cara a tres metres de distància, la intensitat d’atracció del David perd força i, com si ell mateix se n’adonés, el jove deixa de mirar-la, s’enganxa com si res a un grupet que passa per allà i surt del pis. De tota manera, la Sílvia ha quedat trastornada i un mareig feliç l’ha remoguda per dins. Les ganes de jugar, sabent ara que ja no queda massa per arribar al final del joc, han retornat miraculosament.

   Però, de cop, una espècie de mala consciència inoportuna la trasbalsa. Marejada i amb arcades que sortosament pot dissimular, deixa la Irene i va al lavabo. Vomita sense esforç. Una vegada s’ha refrescat la cara ja se sent millor. Sembla que els estranys remordiments han estat passatgers.

   Abans de marxar, com una bona mestressa de casa, la Irene obre una finestra perquè s’airegi l’habitació. Però el pis, buit i fosc, no pot desprendre res més que tristor. (Continuarà)

 © 2007 Andreu Gabriel i Tomàs 

  Berlín is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License. 

                                      Berlín

  (Segueix)

  Pitja el timbre tres vegades fins que, per fi, s’obre la porta. La Irene, en pijama i amb molt mala cara, li fa un petó, li murmura un hola i se’n torna al llit. La Sílvia se’n riu i li fa fotos amb flaix per fotre. Quan veu que la Irene no es llevarà i com que ella també té son, la Sílvia deixa les coses per allà al mig anant alerta de no tirar cap dels gots de vidre bruts ni cap de les llaunes de cervesa plenes de cendra que hi ha al racó més insospitat i s’estira al costat de la seva amiga. Dormen fins que ja és fosc.  

V

La Irene obre el llum de sobre el munt de revistes que fa de tauleta de nit, es gira i veu els ulls oberts de la Sílvia. “Hola nena”, diu la Irene. “Hola Irene”, diu la Sílvia.  Després s’expliquen la vida. La Sílvia posa al corrent la Irene de les històries dels tres o quatre amics de Barcelona amb qui encara té contacte. La Irene explica a la Sílvia els excessos de Berlín. S’entenen i la veritat és que tot va bé.

   Surten al carrer per anar a comprar cerveses. Tot i que és fosc, la Sílvia mira el barri més lúcidament que aquest matí. És un barri de turcs amb Mercedes, de carrers amples i poc il·luminats que, segons com, podrien fer por però que no en fan ni una mica. Hi ha locutoris, arbres altíssims, gent que torna de treballar, finestres obertes tot i fer un fred que pela, crits de mares cansades i supermercats alemanys.

   La dependenta del súper és grassa i rosada i, quan entren, s’està espolsant la camisa de ratlles fines i vermelles de l’uniforme. La Sílvia i la Irene agafen un carro i comencen a fer passadissos. Abans d’arribar a les cerveses, agafen pa moreno (només hi ha pa moreno), cereals, pebrots i ceba. Passen de llarg les aigües i la Sílvia es fixa que mig litre de cervesa és més barata que un litre d’aigua. De cop, un dit assenyalador es creua entre els seus ulls i la cervesa pilsen baratíssima que està estudiant. Una veu de noi diu, en castellà: “la millor cervesa de món”. La Sílvia es tranquil·litza quan veu que el noi es gira cap a la Irene i s’hi posa a xerrar. No és fins després de cinc minuts de riures i bromes còmplices que el noi i la Irene deixen de donar l’esquena a la Sílvia. “Et presento en David… David, aquesta és la Sílvia”. Dos petons i a pagar les cerveses a la dependenta grassa i rosada.

   Quan estan caminant de tornada a casa la Sílvia ja sap que s’enamorarà d’en David. Atractiu. El color ros que no embafa dels cabells i la pertinent barba de dos dies li donen un aire d’elegància clàssica, però la suma d’un intermitent clotet ben bufó a la galta esquerra i uns sorprenents gestos amb els braços suaus i graciosos fa que la Sílvia el vegi com l’home perfecte que mai no ha conegut ni pensava que coneixeria.

   El David no para de xerrar i de dir burrades. No es dirigeix mai directament a la Sílvia i, de vegades, ell i la Irene s’avancen i li tornen a donar l’esquena. Llavors, ella aprofita per mirar el cul del David.

   Caminant carregats com mules amb bosses plenes de cerveses de mig litre, es desvien del camí que abans la Sílvia havia intentat memoritzar. “Passem a buscar la Cristina, que viu aquí a prop”, informa la Irene.

   Comencen a caure quatre gotes i el David fa uns minuts que ja no diu res. Berlín té la seva part trista i, en un moment d’abstracció inoportuna, la Sílvia nota com s’apropa abans d’hora el pensament de la tornada a Barcelona i tot el que això comportarà -la represa de les classes, el full del règim i les tardes perdudes davant el televisor. Per sort, abans que aquests pensaments es facin grossos i importants, la Irene indica amb un cop de cap que ja han arribat a ca la Cristina. Les molestes angoixes paren en sec i Berlín, amb plugim empipador i tot, torna a ser una ciutat alegre. Piquen al porter automàtic i la veu metal·litzada de la Cristina els informa que ara mateix baixa.

   Després de cinc minuts d’espera aixoplugats al replà de l’entrada, la Cristina apareix baixant l’escala a cops de saltiró feliç. Abans de fer cap altra cosa, es presenta a la Sílvia i li fa dos petons.

   Durant la tornada a casa de la Irene la Sílvia no diu massa res. De moment es limita a contestar breument les preguntes protocol·làries dels amics de la Irene i a escoltar les seves bromes i les seves complicitats.

   Passats dos minuts de marxa, el David, una criatura vertaderament encantadora, ja ho podeu veure, s’ofereix per dur-li la bossa que ara ella carrega. Quan s’apropa per donar-la-hi, tot i un intent tímid de la Sílvia, les mans no es toquen. Acceptant el gest amable del David, això sí, la Sílvia ha aconseguit que es quedessin ells dos retardats unes passes de la Irene i la Cristina. Així, durant dos minuts que l’emocionen, la gris i trista Sílvia passeja per Berlín amb l’encantador David.

   Després ja arriben a ca l’Irene on, travessant l’entrada, el David bromeja: “Hòstia, quina pudor que fot sempre la teva entrada, Irene. La millor pudor del món, sí senyor”.

   I amb aquesta broma, que fa riure als quatre joves, queda inaugurada la primera nit berlinesa de la Sílvia. La noia té la intuïció que serà una nit especial. (Continuarà)

    © 2007 Andreu Gabriel i Tomàs 

   Berlín is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License. 

Berlín

(Segueix)

 II

Després que el metge l’hagi feta despullar, se l’hagi mirada amb ulls clínics, l’hagi pesada i li hagi dit “t’espero al despatx del costat”, la Sílvia es queda, sola i nua, a una habitació blanca i desinfectada. Es vesteix sense pensar en res.

   Ara la Sílvia seu davant la taula gegant del metge i espera que el doctor acabi de mirar uns papers. El metge deixa els papers i, jugant amb les ulleres de llegir, la mira: “Sílvia, no tens cap problema greu. No estàs grassa”. Para. Segueix: “D’acord, ja ho sé. És veritat que no estàs prima però tampoc no estàs grassa, de debò”.

   El metge continua guanyant-se el sou durant set minuts i mig fent un discurs sobre les pressions socials que s’exerceixen sobre les persones que no estan molt primes, el mal que havien fet les models anorèxiques dels noranta i la desorbitada importància de la imatge “en aquest món actual en què vivim”. Després li dóna un full ple de dibuixets de verdures als marges amb un règim (“a mi m’agrada dir-li ‘dieta sana’ i no ‘règim’”) i li diu adéu.

   La Sílvia torna a casa, li explica a la mare el que li ha dit el metge i berena una poma (ho diu el full). S’estira al llit i, confusa, adés pensa que el metge té raó, adés pensa que és un imbècil.

   Li ha fet ràbia que li hagi dit que no està grassa. Si no està grassa, ¿per què sent comentaris darrera les portes? Si no té cap problema, ¿per què s’està morint de pena per dins?

   La visita al metge només ha aconseguit que la Sílvia se senti estúpida i imbècil.  

   Aquesta mateixa nit, estirada amb la cara aixafada boca avall contra el coixí, quan comença a necessitar aire, la Sílvia recorda un correu electrònic que va rebre ahir de la seva amiga Irene. La convidava, semblava sincera, a fer-li una visita a Berlín. Fins ara ni se li havia passat pel cap, però ara, vivint en un estat d’ànim encara més lamentable de l’habitual, s’hi ha repensat. A més, la mare de la Sílvia, que està preocupada per la filla i que, com tota bona mare, creu que els viatges per desconnectar són bons, l’anima a fer el viatget fins el punt de voler-li pagar el vol i tot.

   La Sílvia troba un bitllet pel dilluns vinent. Avisa la Irene, li explica les seves intencions i la Irene accepta encantada. “T’ho passaràs de conya, ja veuràs. Aquí estem cada nit de festa. Ja veus. És un descontrol de la hòstia, però mola un munt. Això sí, porta roba d’abric que fot un fred que t’hi cagues”.  

III

L’avió no és ample i la Sílvia està incòmoda perquè el senyor del costat també està gras. Com a mínim, com que seu tocant el passadís, pot estirar les cames.

   A l’esquerra, passat el passadís estret, hi ha tres seients ocupats pel que sembla una família. Un nen seu entre un home i una dona. L’home, que és rodó i vesteix un polo verd, juga amb el nen. La dona, que és estirada i vesteix un jersei de coll alt elegant, llegeix un llibre gros. Està tan absent que no us semblaria la mare del petit més que pel fet que, de tant en tant, el nen ressegueix el braç de la dona amb un cotxet fins arribar al pit. Run-run-run, diu el fill. El pare també intenta interaccionar amb la dona. Li fa bromes i li acaricia els cabells passant el braç per sobre el nen. La dona, sense aixecar la vista del llibre, només reacciona murmurant alguna cosa que la Sílvia no pot sentir. De sobte, la dona aixeca la vista del llibre i es gira cap a ella. Es miren. Si les veiéssiu, diríeu que estan a punt de fer-se un gest de complicitat. Al final, però, la dona torna la mirada al llibre.

   La Sílvia pot dormir mitja hora fins que un cop al peu d’una de les hostesses la desperta. Aprofita llavors per aixecar-se a fer un pipí. Va al lavabo de la cua de l’avió perquè queda més a prop. Entra al wàter, s’asseu a la tassa, aixeca el cap i descobreix que es pot veure reflectida a un mirall immens. Mentre sent el soroll del pipí, es frega l’ull esquerra fins que li queda vermell. Agafa un tros de paper de wàter, es moca, el tira al forat i estira la cadena. Tot se’n va.

   El vol encara dura una hora i quaranta cinc minuts més. 

IV

La Sílvia baixa de l’autobús que l’ha portat des de l’aeroport Schonefeld fins al barri on viu l’amiga. Fa un matí clar i fred. De seguida troba una vorera ampla i segueix el carrer que fa corba. Arrossega una maleta amb rodetes que tremola i fa un escàndol per sobre les llambordes de la vorera. Arriba a una entrada amb la porta oberta. Hi entra tímidament i es tapa el nas amb la mà perquè put a peus. Després de caminar tres o quatre passes veu que, tal com li havia dit la Irene, l’edifici té un pati espaiós amb cinc plataners i tres cubells d’escombraries. No es pot creure que l’hagi trobat a la primera.  

   Al pati hi veu quatre portes, dues a cada costat. La Sílvia furga a la butxaca del cul dels pantalons fins que troba un paperet i se’l mira.

   Obre la primera porta de la dreta. Ara ja pot pujar fins el tercer pis porta esquerra per veure què passa allà dins. (Continuarà)

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs 

 
 Berlín is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.   

   El passadís acaba en una gran estança ben il·luminada per la llum que s’escola entre les cortines blaves de dues finestres. La Irene entra a la cambra i esquiva un got d’aigua, salta dos cossos adormits damunt un llit de matrimoni gegant i s’estira amb els ulls oberts. A part del llit, que està envoltat per una bona estesa de roba bruta, l’habitació compta amb una butaca de pell, un llum de peu, una prestatgeria amb llibres de ciència política i cds, una taula amb un ordinador trencat, una maleta gegant i una calaixera amb un bon equip de música a sobre. A qualsevol d’aquests llocs i amagats al racó més insospitat hom es va trobant amb gots de vidre bruts i llaunes de cervesa plenes de cendra.

   Al llit, al costat de la Irene, dormen plàcidament, aliens al trist desordre, la Cristina, amb una resta de cereal al llavi superior, i el David, un noi ros.

   Col·locat boca amunt amb una mà darrera la nuca i ensenyant un braç fort, el noi té la manta fins a una nou del coll especialment pronunciada. El David respira fort sense arribar a roncar. Fins i tot dormint la mona és un xaval guapo. El fet de dormir no li desfigura les formes de la cara i si fa algun tipus de gest aquest és el d’un somriure entre burlesc i seductor. Com la Cristina, també és de Madrid. En grup mai no crida massa l’atenció però sempre es folla alguna noia quan surt de nit utilitzant vells tòpics. Fa bromes divertides i, tot i estudiar arquitectura, sap quatre coses de filosofia i literatura que encara li funcionen. A Madrid l’espera una novia formal, guapíssima, de família rica. Quan el David va marxar a Berlín van pactar poder embolicar-se amb tercers.

   Els tres amics deixaran el llit a les dues del migdia. Llavors s’arrossegaran dues hores pel pis: es dutxaran, netejaran la cuina, faran un bon sofregit amb pasta, beuran molta aigua i riuran parlant sobre la nit anterior, que serà recordada, farà una mala broma el David, com la nit que la Irene i la Cristina varen desaprofitar l’ocasió d’or per fer un trio amb el llatí ros més desitjat de tot Europa del Nord.

   Després tocarà marxar: la Irene a la universitat i la Cristina i el David als respectius pisos d’estudiants.

   I quan estiguin travessant la porta, la Irene dirà:

   -Ah, per cert, la meva amiga Sílvia vindrà de visita la setmana vinent.

   Una notícia molt poc original, ben mirat. Les visites d’amics són, per als estudiants a l’estranger, habitualíssimes.

   A més, tot i que l’amiga de la Irene, la Sílvia, és una persona admirable a la seva manera, no és gens espectacular en cap sentit.

Diuen que de petita la Sílvia volia ser ballarina, i que va arribar a rebre classes i tot. Però era massa grassa i ho va deixar aviat. Després començà a jugar a bàsquet al col·legi de monges del costat de casa -la seva escola no tenia equip- i començà a passar-s’ho bé a la vida. Va fer el primer petó als quinze anys a un paio del poble, a l’institut aprovava justet però anava fent, tenia amics i amigues amb qui sortir els divendres i fumar porros, vestia samarretes de grups musicals radicals i es barallava amb els pares de tant en tant.

   Però als disset anys va començar la carrera d’Història, va agafar una feineta a mitja jornada, va deixar el bàsquet i ja no es va barallar mai més amb els pares.

   Avui, la Sílvia té una aparença externa pesada, basta i trista. No es vesteix de cap manera en particular ni porta cap tallat de cabells especial, només una cua. Té el cabell castany, els ulls marrons i la pell bruna. Potser diríeu que la pell és el més bonic de la Sílvia, però es rasca les picades i els grans i sempre es fa ferides amb crosta que li deixen senyals lletjos de color morat.

   Últimament es lamenta per ser grassa. Quan es dutxa evita mirar-se al mirall perquè una vegada va plorar en veure-s’hi reflectida. Encara ara ni ella mateixa no sap si aquell plor va néixer de la ràbia que li provocava el seu cos o perquè la vida li semblava insuportable. Segurament fou per totes dues coses a la vegada.

   La Sílvia sap que no s’ho hauria de prendre així, però des de fa uns mesos no pot fer-hi res. El cert és que, tot i que intenta no pensar-hi massa, coneix els motius del seu estat d’ànim.

   Fa tres mesos, en una nit espantosa de discoteca, per fi se’n va anar al llit amb un noi. Però l’experiència no va anar bé. La Sílvia es va enfonsar, fent responsable el seu cos del fracàs d’aquesta primera relació amorosa. No varen servir de res les excuses del jove que, tèrbol de whisky, es disculpà al·legant que els nervis l’havien traït, “és culpa meva, m’agrades de debò, he begut massa…”, li va dir. La Sílvia no el va voler escoltar -si ho hagués fet se n’hagués adonat que el noi no mentia. Tan sols va somriure per deixar anar un “no passa res” amarg. Després va aclucar els ulls amb força perquè no volia plorar i es va abraçar al coixí i a uns pensaments foscos i descoratjadors que acabaren sent més còmodes del que podríeu creure: finalment la portaren a un son trist però estranyament tranquil.

   I des de llavors que la Sílvia deambula com una fantasma, capcota i sense ser-hi massa del tot. Es fixa més de l’habitual en les dones grasses i tan sols pot odiar totes les que són felices. Es repeteix que hauria de ser com elles. Però ella és gris i trista i això no canviarà mai.

   La visita a ca’l metge d’aquesta tarda, segons la mare, l’hauria d’ajudar. Varen concretar dia i hora fa una setmana. Mare i filla (en aquestes coses el pare no s’hi fica mai) van buscar la secció d’endocrinòlegs al llibret d’adreces de la mútua i, com que no en tenien ni idea, van triar el metge que tenia el cognom més català. (Continuarà)

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs 

 Berlín is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

Berlín  

Per aquesta vorera ampla, seguint el carrer que fa corba, s’arriba a una entrada que put a peus. L’edifici, que té un pati espaiós amb cinc plataners i tres cubells d’escombraries, és immens. La façana la van mal pintar de vermell fa massa temps, i les finestres, distribuïdes en cinc llargues fileres, són totes iguals. Els marcs metàl·lics plens de rovell de les finestres, la façana monòtona i el pati interior de l’edifici tenen l’aire trist però assossegat d’aquells habitatges on no hi ha mai cap enrenou que molesti la portera.

   Si no us fa fàstic la pudor i ignoreu unes sabates sense amo que reposen al costat de l’estoreta de la porteria, podem travessar el vestíbul fosc fins al pati. Tot obrint la primera porta que trobareu a la dreta, podem pujar fins el tercer pis porta esquerra i veurem què passa allà dins.

   Al rebedor hi ha un penjador amb jaquetes, gorres de llana i la funda d’una càmera de fotos. Repenjada a la paret, una bossa de la brossa mal tancada. Sobre un moblet antic hi ha el moneder i un paquet de tabac. El terra és de fusta i hi ha una o dues tarimes soltes que grinyolen quan es trepitgen. A les parets, grogues, algú hi ha enganxat amb cinta adhesiva moltes fotografies mal fetes. N’hi ha d’edificis de la ciutat, de postes de sol a la platja, de cels grisos i de cels blaus.

   El rebedor dóna al passadís directament, sense que hàgiu de passar per cap porta. A l’esquerra hi ha un prestatge bastant elevat, amb un gerro buit i empolsegat i una mena de shisha desmuntada en tres peces. Per la dreta podeu entrar a la cuina.

   El sol, que penetra la finestra grossa que dóna al celobert, intenta escalfar la cuina després de la nit freda. Perpendicular a la finestra hi ha una taula grossa de fusta sense estovalles plena de restes del sopar d’ahir. La taula té taques insalvables de menjar, oli, vi i altres líquids que la fusta s’ha empassat amb gust. A un cantó de la taula hi ha l’aigüera i un marbre llarg per cuinar. Una part d’aquest marbre serveix de rebost: hi ha llaunes, paquets de pasta oberts i sense obrir, algunes cebes, una bossa de patates, dues cabeces d’alls, el sucre i un paquet de cereals. A l’altre costat de la taula hi ha una prestatgeria amb llibres d’art mal col·locats. La tria és vulgar. N’hi ha molts de Friedrich. Els fogons i el forn, tot d’una mateixa peça, són a tocar d’un moble estrany semblant a una menjadora de cavalls que serveix per guardar-hi centenars d’espècies. I, finalment, asseguda en una cadira, amb els colzes a la taula, tens una noia amb mala cara que menja cereals. És la Cristina, una madrilenya de vint i pocs anys que avui ha passat la nit al pis que la seva amiga Irene ha aconseguit per uns mesos.  

   La Cristina és morena, alta i forta. Té un rostre divertit, sobretot els dies de ressaca, amb uns ulls una mica separats i un clotet pronunciat a la barbeta. Tot i que no ho diríeu, no crida mai. Això sí, amb una veu greu, tota l’estona fa bromes bastes d’índole exclusivament sexual. Des que ho va veure en una noia a una discoteca, sempre que surt a prendre una copa es posa corbata. Estarà, com tots els seus amics, sis mesos estudiant a Berlín i s’emborratxarà cada nit.

   La Cristina deixa el bol amb cereals per la meitat, fa un badall i abandona la taula per tornar-se’n al llit.

  Després de la cuina hi ha el bany. És fosc i estret. El terra està una mica mullat i, sota la pica, hi ha dos o tres fulls de diari enfosquits per la humitat. En un cistell de vímet, hi ha algun exemplar de l’edició internacional de El País, revistes polítiques en alemany i un llibre, de butxaca, d’introducció a la filosofia contemporània germànica. Al fons hi ha un petit plat de dutxa brut de pèls púbics que tenen forma d’essa majúscula. La dutxa està encaixada entre la cantonada i dues portes corredisses de metacrilat lleugerament opaques. A l’altra cantonada hi ha la Irene, la llogatera del pis, amb les calces baixades que acaba d’asseure’s al wàter i pixa amb els ulls tancats i amb mala cara. 

   Ai, la Irene i les seves ressaques! No les suporta. El dia següent sempre es desperta massa aviat, just quan el mal de cap fa més mal, perquè té pipí. Avui li ha tornat a passar. Ja no podrà dormir més. Ara, la Irene perd el temps damunt la tassa. Ja no pixa però li fa peresa aixecar-se. Sempre ha estat una noia mandrosa. És barcelonina i fa sis setmanes que és a Berlín. L’única cosa de profit que ha fet és trobar aquest pis com a lloc temporal. Dintre d’un mes haurà de cercar-ne un altre perquè l’amo del pis, el jove aficionat a fer males fotografies que li ha llogat a bon preu, tornarà. La Irene no sap com s’ho farà, perquè a part de buscar on dormir ha de trobar urgentment un projecte científic a la universitat per inscriure-s’hi i acabar així per fi la carrera, proclamant-se enginyera de camins a tots els efectes d’una puta vegada. Tot i els seus estudis, no té cara d’enginyera.

Des de la tassa, la Irene sent com la Cristina torna al llit. Fa el ronsa uns minuts més fins que el fred al cul es torna insuportable. Es puja les calcetes i surt del lavabo amb les dues mans pressionant les temples. Per dins, es menteix i es jura que mai més tornarà a beure cervesa alemanyota de merda. (Continuarà)

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs 

  Berlín is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.