Conte – Esbós (II)

(Segueix)

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa. El mirall enganya. El mirall enganya. El mirall no enganya. El mirall no enganya.

    Volia anar-hi en moto. Havia d’anar-hi en moto.

    Refugiada al pàrking, únic (l’últim) caprici des que havia deixat de tenir-ne, enlluernava aquell racó brut, entre dos cotxes plens de pols. Després, la clau, el gas i un merda, merda, merda i un definitiu a la merda tot, em cago en la puta merda. Moto dels collons. Joder.

    I el metro que s’havia modernitzat. Les pantalles ara anunciaven la parada següent. Els vagons ara eren còmodes. Els pobres ara  ja no s’hi refugiaven. Els negres ara ja no us violaven. El moros ara ja no us robaven. Ja no hi havia cortcircuits. No hi havia incendis. No hi havia alarmes. Els cotxes ara ja no descarrilaven.

    La gent reia. Mentre els pares reien asseguts i tranquils, mentre els pares parlaven de què fer per dinar, els fills passejaven pels vagons i saludaven a l’home del costat.

    I l’home del costat que els donava caramels i els nens que se’ls menjaven. I les mares que somreien a l’home del costat, gràcies, gràcies bon home. I els pares que no deien res, que només afirmaven les paraules de les dones amb un cop de cap.

    Tanta, tanta felicitat, tant, tant progrés, tantes millores.

    I l’americana justa que el feia suar, que li feia mal a les aixelles.

    (Continuarà)

 

  

Conte – Esbós (I)

 Conte – Esbós

Sense cap raó, la foto sempre era al segon calaix de la consola. I era als caps de setmana quan se la mirava més. El paper brillant brillava poc, el color cridaner s’havia apagat. A la imatge, veia com el vermell llampant del vestit no lluïa i com el somriure i els ulls feliços s’havien entristit a còpia d’anys passats.

    Sense samarreta, suat, seia al sofà amb la foto a la mà. Normalment la nostàlgia no era exagerada fins la cinquena o sisena cervesa, però aquell dia va arribar abans.

    De vegades es drogava. D’altres vegades no. En cap cas el moment s’havia de convertir en un ritual. La tristesa venia i després més o menys marxava, això és tot, aquestes coses passen.

    El sopar era a les deu i no podia arribar tan borratxo. L’aigua freda el va assossegar una mica. Es va posar uns texans i una americana que li venia justa.

(continuarà)

 

  

Mildred

“(…)

-Benvolguda doctora Mildred, per fi tinc bones notícies: vaig de mal en pitjor o tot el contrari. Els vostres consells de la setmana passada em van servir només a mitges. Suposo que la teoria era bona, però no prou per combatre el meu destí, més complicat del que havíem imaginat. I és que el nou problema, aquest cop, ha esdevingut ara una solució. Com sabeu, vaig fer-vos cas i ho vaig deixar reposar tot unes setmanes; suposo que va ser necessari, però va provocar un efecte que no crec que preveiéssiu: em va servir perquè ahir a la nit em vingués tot, tot de cop. Ja sé que em vau dir que no ho tornés a fer degut a la meva tendència (odiosa) a l’autocondescendència desfermada, però em fou del tot inevitable: com un vòmit agradable, i com feia ben bé un any que no m’atrevia (des que vós m’ho vau recomanar), vaig escriure tot allò que em passà pel cap a la quartilla. En aquelles fulles no s’entenia res però, tot i així, havia arribat als disset fulls omplerts per les dues cares. Mentre escrivia, mentre anava fent, vaig ser feliç, amiga meva. Vaig ser feliç amb tot allò que no entenia i que no entenc encara. Quin problema, quina solució! Ho sento, però vós us equivocàveu. Deixar-ho reposar no m’ha servit per aclarir res, sinó perquè el mar de dubtes m’acabés per explotar a la cara i em deixés a una deriva, per altra banda i potser inesperadament (sobretot per a vós), ben còmode. No, no penso deixar-ho de banda, no penso aclarir-me. Penso seguir amb mala lletra, escoltant la Marsellesa per la televisió, endavant, endavant, amb mala cara, amb bona cara, amb tots els dubtes del món, amb els seus i amb els meus, penso seguir feliçment almenys fins que els tres trets traïdors m’encertin per l’esquena i em deixin estès a terra amb un sol doll de sang. De moment, n’he esquivat dos. Tinc ulls al clatell.” (Anònima, 2008)

L’agent o res o la cosa

  

L’agent o res o la cosa 

-Saps? L’agent em va deixar avui fa just dos anys i la veritat és que no havia tornat a pensar en tot allò fins aquesta nit, res, fa tres hores. Mira, no ha estat per commemorar els dos anys sense ell ni històries, però he acabat parant, acompanyant una morena, a un restaurant dolent però pretensiós del Born on vaig sopar un dia amb el tipus quan tot anava bé entre nosaltres. La qüestió és que amb la morena hem demanat i hem menjat i, de cop… Bé, tampoc és que hagi tingut una revelació immediata proustiana pel gust d’algun dels plats (perquè no en tenien cap, de gust), no, no ha estat això ni res, no, que va, però, el que et deia, que ha estat de cop que m’ha vingut que jo ja havia sopat allà feia tres o quatre anys amb el meu agent. Però sobretot, el que m’ha com trasbalsat o alguna cosa així, sí, la veritat és que la cosa m’ha posat bastant nerviós (hòstia sí, mooolt nerviós, ja t’ho explicaré després, que la morena se m’ha enfadat un munté, i potser amb raó, però joder, que després li he explicat tot disculpant-me i res, que la tia no m’ha volgut perdonar i així és que al final res, vull dir que res de res i que aquí estem, vaja…). Bé, això, que el que m’ha trasbalsat ha estat recordar una cosa concreta que havia oblidada de la nit aquella amb l’agent, una cosa que havia oblidada per intranscendent i per poc important però que de sobte també se m’ha aparegut com… com jo que sé… Com s’apareixen, les coses? Bah, és igual, al gra: que m’ha vingut al cap que durant la nit aquella el tipus m’havia fet emprenyar amb una puta broma que em va tocar moltíssim els ous perquè, ara ho veig, d’alguna manera ens vam descobrir tots dos. Eh, per què collons te’n rius? Com que no te n’estàs rient? Clar que te’n rius, mamon. Riu, riu, i espera que t’expliqui una mica més la història, que te’n riuràs més, encara… Ja veuràs, ja… És que… Bah, a tu et semblarà poca cosa, però això és perquè ets un imbècil… Però jo sóc… Va, no te’n riguis més… Què? Que és perquè li dic agent i no editor? Merda, imbècil. Bé, m’importa una merda. Mira, ja que m’has tallat demana-li ara una més. Pagues tu. Que jo t’ho segueixo explicant igual, a la merda les teves merdes de merda. Ah, i tira, hòstia, tira. És que de debò, per què em toques tan les pilotes? Estic parlant tota l’estona jo i tu que calles i que només te’n rius i no ets capaç de tirar? Bé, això, que la cosa era… Això. La cosa és que he recordat que, a mig sopar amb l’agent, quan havíem rigut amb la cambrera, havíem brindat per nosaltres i l’èxit del meu segon llibre, el recull aquell poca cosa, vaig començar a… sí, merda, és veritat, de fet vaig començar jo, quin fàstic… La cosa és que vaig començar a fer la broma que estava preocupat perquè creia que ell m’havia citat al sopar perquè no em volia portar més. I va i ell que la va seguir, la broma, primer entre riures i tota la pesca, però, de cop, el molt fill de la gran puta va i es posa tot seriós, t’ho prometo, que quasi ploro o alguna cosa d’aquestes que ja saps que faig, va i es posa tot seriós i em diu que ”no, de debò, Andreu, crec que la nostra relació s’hauria d’acabar aquí”. Va haver-hi un silenci realment incòmode. Però el tipus que va aguantar, joder si va aguantar. Vaig haver de ser jo que, com un subnormal, li digués, amb una preocupació ara veig que totalment desmesurada, “què?”. I llavors sí, llavors sí que el fill de puta es va posar a riure i em va tranquil·litzar, “Andreu, que era una broma, home”. Però, saps què?, no ho sé, ara la veritat és que ja no ho sé. Recordant-ho ara, i després de tot el que ha passat, doncs que res, que no ho sé… Sopant amb la morena i venint-me aquest record com una fletxa traïdora per l’esquena, he pensat que l’agent va aguantar massa la broma, que em va deixar patir massa… Potser sí que tot havia començat com una broma, però no sé fins a quin punt… M’entens?… No sé fins a quin punt el tio va veure que ja li anava bé, deixar-me… Joder, jo estava encantat amb ell, aleshores. Ja ho sé, ja ho sé. Ni que fos la meva puta dona! Però va ser injust. No ho sé, res, la cosa ha estat aquesta. Ja està, res, poca cosa, però és que després que la morena m’enviés a prendre pel cul definitivament volia fer una copa i volia explicar-li a algú, a qualsevol. No és que siguis important tu ni res, imbècil. Va, deixa de riure i tira. Sí, sí, tu segueix rient-te’n si vols, però potser n’escric un article pel diari o alguna cosa així. Coses pitjors hauré publicat. Va, que et dic que tiris.

 

 L’agent o res o la cosa by Andreu Gabriel i Tomàs is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

  

ContraDrap

Escriure draps,

i roba estesa,

i la neu

(uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra, això sí)

i camises

i l’aire

i abraçades

i crucifixos

i el temps

(narrant n’hi ha prou, això sí)

i totes aquestes merdes,

m’interessa.

Però, poeta, ¿vols fer el favor de desentendre la roba estesa abans que els flocs es desfacin i et fotin malbé la camisa que dius que està abraçant l’aire, abans que te s’acudeixi comparar-la amb l’existencial crucifixió al temps, abans que ja mai més no et llegeixi?

 

 ContraDrap by Andreu Gabriel is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

   

Conte curt: Les eleccions

     

                                     Les eleccions

Abans de votar li llepava el cony sense pressa, amb correcció política, ficant-hi de tant en tant un dit o dos, per descansar la llengua i tornar a agafar salivera, i tornant-hi escopint i tornant-hi petonejant, ja una mica avorrit i cansat, amb mal de coll, però prou excitat per esperar el torn, que va arribar ràpid i sense subtileses, un ennuegament sense mala intenció, una esmena sense mala intenció, un correctiu juganer possiblement definitiu, però després la penetració, que feia mandra, que ja en tenia prou, ai, las, s’ha de mirar pels altres, follada de TV3, des del darrere l’esquena tenia una piga, tampoc no va estar malament per arribar a l’abraçada suada, i dit al punt, que la masturbació necessària sumés, que la indicació verbal innecessària restés, i que tot es recuperés amb la tremolor i els crits finals, i que un gemec sec, meu, ho acabés. 

 

Conte: Els senyors Bonastre i filla (i III)

   

Els senyors Bonastre i filla

(Segueix)

Ja havien fet el cafè al porxo i la Sra. Bonastre seia a la seva butaca de jardí de tela blanca. Es mossegava el llavi inferior i, amb els peus descalços sobre una cadira de vímet comprada a l’antiquari que hi ha al carrer de la Palla de Barcelona, movia el dit gros del peu dret, fent-lo creuar amb sorprenent agilitat amb el dit del costat.

La mirada perduda s’encarava al jardí. La Sra. Bonastre no observava com el seu home i alguns de la visita caminaven cap a l’hortet que hi havia (ben delimitat per una tanca de fusta de pi de Flandes amb barnilles) al cantó de la casa oposat al dels cotxes aparcats. No veia com la filla, acompanyada de la resta de la visita, ensenyava també el seu hortet, el de les plantes de maria.

Darrere la part de grava solta, la filla hi tenia, mig amagada per uns arbustos petits, una parcel·leta amb una quinzena de plantes de cànnabis ja altes. “Veuen, aquesta quasi és com jo, d’alta! És la meva nena”. “Oh, Srta. Bonastre, quin èxit! I ja n’ha pogut fumar, d’aquesta herba?” “Oh, sí, i tant! I perdonin però els ho he de dir sense embuts: és l’hòstia!”. Els de la visita van riure no gaire fort però amb sinceritat i unísonament, tancant els ulls i flexionant el cos cap enrere. Un cop recuperat de la gràcia i tocant la punta d’una de les fulles, un d’ells va dir: “I com n’ha après, de cultivar marihuana?” “Bé, em compro moltes revistes i ho he estudiat a fons a diverses pàgines d’Internet. Si l’interessa ja li passaré els links. Per tal que se’n facin una idea, els puc dir que allò que és més important és la llum abundant; la planta pot créixer bé fins i tot sota una bombeta, però si volen herba de qualitat necessitaran directament rajos de sol o bé llums fets expressament per a aquests usos. També és convenient conèixer la procedència de la llavor. Si no volen arriscar-se, facin com jo mateixa: comprin les llavors per correu d’algun banc de llavors holandès. I volen saber un truc? La llavor ha de resistir una mica la pressió dels dits sense que es trenqui. Per altra banda, la terra també és important: hem de remesclar-la i treure-li totes les pedres perquè així s’oxigeni. Jo vaig trigar tot un matí! Però potser no tenen un terreny com el nostre, oi? Bé, doncs facin una cosa: vagin a la tenda del carrer Tallers i comprin-la de PH neutre, però també vermiculita o perlita per afegir-li i facilitar així el drenatge. Pel que fa als adobs (…)”. Els visitants sí que l’escoltaven.

Després van voler fumar.

Quan el sol ja queia, asseguts al porxo, la visita i els senyors Bonastre i filla es passaven el porro harmoniosament.

La tos d’un que no havia fumat mai els va fer riure.

El comentari sobre la qualitat de l’herba va fer explicar-se encara més, orgullosa, a la filla.

La voluntat de sentir-se liberal va fer explicar al Sr. Bonastre que ell fumava sempre amb la filla les tardes de dissabte.

Un sobtat tedi va fer que la Sra. Bonastre s’aixequés i anés a fregar els plats.

I això fou tot.

                        Fi del conte Els senyors Bonastre i filla

  

© 2008 Andreu Gabriel i Tomàs

Els senyors Bonastre i filla is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

 

 

Conte: Els senyors Bonastre i filla (II)

 

Els senyors Bonastre i filla

(Segueix)

El porxo donava al menjador. La taula ja estava parada. Sobre unes estovalles blanques amb puntes lluïen com nous els plats de la sanefa blava de la col·lecció Sol de Vilà Clara Ceramistes i els coberts de plata.

Acompanyats pels senyors de la casa que no podien o no volien fer desaparèixer el somriure cofoi de la cara, els visitants van xafardejar tots els racons de l’interior del xalet sense deixar d’aprofitar cap ocasió per mostrar admiració. Oh. Ah.

Com sempre, convidats i amfitrions van acabar a la cuina. Drets, en grupets de dos i de tres, s’atropellaven amb reflexions molt profundes sobre feina, futbol, el dèficit de valors morals en l’actualitat i gastronomia.

“Fa una olor exquisida, Sra. Bonastre!…” “Ja ho veurem, ja ho veurem. No sé com haurà quedat. Espero que us agradi el bacallà. Tenim bacallà amb mel, panses i pinyons… I de primer, arròs de botifarra negra i eriçons de mar.” “Mmmm… quin gust més refinat, Sra. Bonastre!”. “I quina originalitat!”. “Sí. Mirin, mirin, les receptes les he tretes d’aquest llibre. El coneixien? És sobre els nostres cuiners d’avantguarda i també hi duu receptes d’alta cuina creativa!”. “Oh! Quina edició més preciosa!”. “Sí, té unes fotos molts boniques, en un blanc i negre molt elegant. Miri aquesta, per exemple”. “Oh, sí, sí. Bé, i així, de quin cuiner menjarem, avui?”. “D’en Joan Roca…” I rient: “Bé, de l’adaptació de la Sra. Bonastre del geni Joan Roca… El coneixen?” “No”.

Un minut més tard, en un apart, la Sra. Bonastre s’explicava. “Miri: ha de posar a coure l’arròs amb un brou i la botifarra negra. Per altra banda, obri els eriçons i tregui’ls la carn. En una paella antiadherent cogui les rodanxes de botifarra negra amb una mica d’oli; i sobretot: a foc suau. Però sap com ho ha de fer perquè quedin perfectes? Ha de posar un pes sobre de cada rodanxa i així resulten més llises i cruixents. Un cop fregides, reservi els talls de la botifarra en un paper absorbent. També s’han de fer cruixents de parmesà: col·loqui la peça a la paella calenta. Quan quedi enganxada al cul una pel·lícula fina de formatge, la retira i repeteix l’operació amb el que quedi de peça vuit vegades més. Un cop daurades les làmines de formatge, retiri-les amb una rasqueta. Reservi-ho tot sobre un altre paper absorbent. La resta de parmesà el pot ratllar. I ara allò que encara em falta per fer: en el moment just en què cregui que l’arròs estigui gairebé cuit (en el meu cas, d’aquí un minut), hi heu d’afegir el parmesà ratllat, la sal i cerfull picat. Després ho hauré de muntar tot en un plat fondo: col·locar damunt l’arròs les tires de carn dels eriçons (que el col·loques cru perquè pren la temperatura de l’arròs), torradetes de pa molt fines fregades lleugerament amb all blanquejat i oli d’oliva, els cruixents de parmesà i les rodanxes de botifarra. Ja veurà, ja… Bé, tots a seure, que he d’acabar l’arròs”.

Van seure a taula. La Sra. Bonastre va avisar amb un crit la filla, que va apagar el televisor i va apropar-se a la taula de mala gana.

Amb l’arròs, més perquè al Sr. Bonastre li feia il·lusió que no pas perquè s’hi adigués amb el menú que havia preparat la seva muller (havien tingut, res seriós, una petita discussió al respecte), també hi havia dos bols amb amanida de tomàquet. “Són els tomàquets del meu hortet!”. “Ai, per cert, finalment no ens l’ha ensenyat!”. “Després, després hi anirem i a veure si podem collir alguna coseta perquè se l’enduguin”. Mentre esperaven que es refredés l’arròs, tots van picar un tall de tomàquet amanit. Un dels de la visita no va poder evitar fer un gruny: “Ai, ho sento, és que tinc les dents molt delicades i aquesta fredor…”. La filla del Sr. i la Sra. Bonastre va escopir directament el tros de tomàquet al plat: “Joder, això està congelat, merda”. “Nena, aquesta llengua…”. I el Sr. Bonastre es va sentir decebut i derrotat i va atacar com un animal ferit (amb el somriure rodó que encara li encarcarava la cara, això sí) la seva dona: “Ja t’ho havia dit que l’havíem de treure abans de la nevera: tu i la teva mania de deixar-ho tot preparat!”.

De l’arròs van dir que era un plat amb unes textures ben interessants i el Sr. Bonastre no va poder evitar sentir gelosia. Però amb el segon es va animar: el bacallà, malgrat la mel, estava salat. Els comensals van fer el que van poder bevent molt vi i menjant molt pa, però ningú no va dir res. La Sra. Bonastre tenia les galtes vermelles i no aixecava els ulls del plat.

(Continuarà)

© 2008 Andreu Gabriel i Tomàs

Els senyors Bonastre i filla is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

 

 

Conte: Els senyors Bonastre i filla (I)

     

Els senyors Bonastre i filla

Feia una temperatura de vint-i-cinc graus i, darrera la reixa, les fulles dels pollancres que disposats en dues fileres arribaven fins a la torre no es bellugaven. El cotxe vermell va esperar que s’obrís la porta automàticament i, després del clec, va penetrar la propietat.

   Baixant els escalons de l’entrada, el Sr. Bonastre els venia a rebre vestit amb una camisa de màniga curta i texans clars. Se li podien veure els mitjons blancs per sobre el calçat, unes sabates de muntanya sense bota. El somriure de benvinguda li feia la cara encara més rodona.

   Amb una mà a la butxaca dels pantalons, va utilitzar l’altra per indicar que havien de donar la volta a la casa per aparcar. Allà darrere els visitants van veure, al seu cantó, un tot terreny i un ciclomotor estacionats en un espai de trenta metres de grava solta. Van deixar el vehicle al costat del ciclomotor.

   Fora del cotxe van saludar efusivament el Sr. Bonastre, que els va encaixar fort les mans i va respondre els pertinents petons. Abans d’entrar a casa, des del porxo de pedra vista, el Sr. Bonastre els va ensenyar fins on arribaven els límits de la seva parcel·la. “Veuen aquella paret de pedra que acaba en aquell pou? No, no es veu gaire, des d’aquí; entre la bardissa i la distància… És que són com dos camps de futbol, tot el terreny!”. Un dels visitants va fer uns copets a l’esquena de l’amfitrió per felicitar-lo. “I ja tenen pensat, tal com em va dir, fer-hi algun cultiu o alguna plantació d’arbres, Sr. Bonastre?” “No, encara no, de moment en tinc prou amb el jardí, la piscina i l’hortet”.

   Des del porxo fins uns cinquanta metres enllà l’herba s’estenia com una catifa i rodejava una piscina de quinze metres en forma de ronyó. Hi havia un magraner a prop del marge entre l’herba i el descampat; aquesta extensió, un camp abandonat, no era gaire frondosa, tot i que tenia un bosquet a l’esquerra, on devia acabar el camp, de sis o set alzines.

   A l’altre costat de la piscina, hi havien plantat una olivera adulta. “Sr. Bonastre, quina olivera més bonica: és… preciosa. A més, no és borda, oi?” “No, i ara! Esperem treure moltes olives. La vam empeltar tal com ens van dir els arboricultors, els de la botiga, que ho féssim. Ens han promès i repromès que aquesta és especialment fructífera”. “Ah… I escolti, com la varen dur fins aquí? Els la van portar ells, no? És tan gran!”. “Sí, sí, és clar. Van venir amb un camió amb grua incorporada. Ai, sí, i quin desastre! Mirin, mirin, vinguin aquí”. Els va dur a la cantonada de la torre, pel costat on havien entrat amb el cotxe. “Veuen aquest fanal de ferro forjat trencat d’aquí dalt? Va ser amb la grua, tan alta que era!”. “Oh, quina llàstima! I què bruts, no? Bé, suposo que els ho pagaran, oi?”. “Doncs miri, la qüestió és que no ens en vam adonar, quan va passar… I no els hi vam poder dir al moment. Així que els hem estat trucant però sempre ens posen excuses: que si hem de parlar amb l’asseguradora, que si necessitem la revisió d’un inspector… Estem una mica mosques, la veritat!” “Clar, perquè el que sí és segur és que van ser ells…”. “És clar, és clar. No pot ser de cap altra manera”.

   La Sra. Bonastre va aparèixer per la porta del porxo eixugant-se les mans amb un drap de cuina estampat de maduixes divertides que havien comprat a Vinçon. Els va saludar i va estar encantada de conèixer-los.

(Continuarà)

© 2008 Andreu Gabriel i Tomàs

 Els senyors Bonastre i filla is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

  

Conte en marxa: Dean Stockwell (V)

             

Dean Stockwell  

(Segueix) 

   -Ja t’ho pots imaginar… Aquí algú havia de fer la presentació de Dean Stockwell. Pensa que, ja t’ho hem dit entre parèntesis, ha de ser un altre personatge important del Conte… –la veu, de cop, es trenca de tristesa- Més important que jo mateix… –mira al sostre, afectat– Per què no puc ser jo, l’Assassí? –la veu es recupera- Bé, tot sigui per la Narració…!

   I alça el braç i brinden no gaire convençuts pel futur de la Narració del Conte amb sengles gots buits.

***

El brindis no serveix de res perquè aquí i ara, més enllà de la paraula 3.000 del Conte, el Narrador es veu obligat a confessar, molt al seu pesar, que el referent (el món real) fa un intent d’imposar-se al nostre Protagonista i, fins i tot, a ell mateix, l’autoritat de la narrativa. En lloc d’ocupar-se, Protagonista i Narrador, de les seves funcions, que si diegètiques, que si extradiegètiques, es dediquen a guanyar-se la vida prosaicament però el més lluny possible de la prosa. Han deixat l’Assassinat que ja està resolt, el MacGuffin dinamitat del Conte, per més endavant.

   Com que s’encarreguen de preocupacions econòmiques (el Protagonista acaba d’una vegada la transcripció de Diego Ruiz, ara ja sense emocionar-se: només vol cobrar), el Conte pren un tint social necessari que us ha de fer sortir ara mateix del text (ja ho veieu, el Narrador no està pel que ha d’estar, això és, pel transcendir sense dir, pel transmetre sense admetre, pel commoure sense moure, i prefereix ser brusc): marxeu a passejar, per exemple, pels supermercats de Barcelona! Mireu com aquesta caixera de dinou anys, de cabells tenyits negres, rapada amb una cua de cavall llarga, amb una arracada al nas, aquesta i no l’altra és el Narrador! El model el trobareu al Carrer Consell entre Bruc i Girona, vorera mar; aneu-hi, aneu-hi i llavors no us caldrà cap descripció.

   Allà veureu al Protagonista petrificat davant els xampús, resseguint preus, fent que sí amb el cap, fent que no amb el cap, agafant ara una ampolla, agafant-ne ara una altra. Encallat. En punt mort, fora del temps, fora del relat, pres pel model imitat, pres per la realitat. Sense acció ni reacció. Sense causa ni efecte.

   Però la força del món referencial (es reenganxa el Narrador), tot i necessària, només havia de tenyir el Conte. Ara, oblideu-vos-en. Perquè la Narració, com sempre, només en permet llampecs, del referent. Al final és el relat qui s’imposa, sovint amb violència: un enamorament? 

   La crisi de la narrativitat, això sí, ha afectat la realitat del Protagonista, que ha perdut els tres dies lliures sense saber com i sense averiguar res de res de la seva investigació.

***

Ja és divendres. Torna a la feina, torna al rodatge. El trajecte, a les cinc de la tarda, el fa en bicicleta, tot recte, disparat perquè creu que fa tard. Lliga la bicicleta a la reixa del cementiri; saluda a dos electricistes i s’apropa a la camioneta de direcció.

(Continuarà)

     

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs

 Dean Stockwell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.