Jordi Llovet

Vaig llegir l’article de Jordi Llovet sobre el Pickwick a “El Quadern” d’El País i va passar el millor que podia passar: lluny d’allunyar-me del text amb anàlisis hermètiques, m’hi apropava amb gestos generosos d’invitació a la lectura. La defensa de Llovet a la candidesa (ben entesa: alerta amb la candidesa d’estil de molts blocs en català que cauen en la nyonyeria catalaneta) i l’arma de l’humor de Dickens com a mèrits insuperables, la completava amb referències i dades biogràfiques i històriques útils, significatives però que no pretenien traspassar el sentit que sempre ha de partir del text.

    I així és com me’l vaig tornar a imaginar fent classe, o llegint una conferència, o responent una entrevista a la televisió. Movent els braços, interpel·lant directament però sense malícia un alumne tímid de la quarta filera, ensenyant a llegir, ensenyant a cordar les sabates, parlant d’ell, de les seves cinc dones (una a cada continent, amb tres o quatre filles i fills cada una d’elles), d’accidents a l’hora de vetllar difunts, i reprenent el fil, a la fi, sobre les infinites possibilitats de la novel·la, que, gràcies al seu estatus de gènere lliure, no morirà mai malgrat Flaubert o els autors de la barrera del segle XX.

    La candidesa de Jordi Llovet ensenyant és tan necessària com la de Dickens. El professor, el catedràtic de Teoria de la Literatura, diu a l’article que no entén ben bé com en una ronda de preguntes que un diari català ha fet a escriptors i membres de la comunitat literària del país sobre quines tres obres se’n durien a una illa deserta, ningú fes referència al Pickwick. És cert, la pedanteria els ha portat a anomenar títols clàssics (que ningú no diu que no siguin imprescindibles… al sofà i al costat de la llar de foc de casa), Ovidis, Homers…

    Les classes de Jordi Llovet, en canvi, mai no han estat pedants. “Tinc vocació de professor de pàrvuls”.

    Jordi Llovet es prejubilarà. La llicenciatura de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB, tot i tenir un centenar d’alumnes matriculats cada any, desapareixerà. Problemes interns que la desconeixença em fan mal de jutjar el porten a plegar. Només sé que això abans no succeïa: es feia tot el possible perquè els grans noms de la universitat la representessin fins al final. Aquesta vegada no sembla que tothom hagi fet tot el possible per res.

    Malgrat això, malgrat que estigui enfadat i decebut, el catedràtic no ha aprofitat la seva tribuna setmanal a El País per atacar ningú ni tan sols per recobrar-se queixant-se del món en general o recomenant algun clàssic de la mala llet o de l’spleen. Ha decidit, en canvi, parlar de candidesa des de la candidesa. Bravo.

    A nosaltres només ens quedarà seguir la trajectòria de Llovet fora de la universitat. Seguir les traduccions (i traduir és interpretar, per això té sentit que ho faci qui més en sap, de literatura) de Bouvard i Pecuchet de Flaubert, del Càndid de Voltaire, de Hoffmanstahl, de Kafka, o recentment la d’una excel·lent edició de les Flors del Mal de Baudelaire (Edicions 62) que l’ha fet merèixer el Premi Ciutat de Barcelona.

    I penseu que sempre podreu escollir un d’aquests llibres per dur-vos a una illa deserta; així us emportaríeu un trosset de Llovet que, en situacions adverses, us pot ser tan útil com l’aigua.