L’Oncle Vània

Els senyors Bonastre i filla

(Segueix)

El porxo donava al menjador. La taula ja estava parada. Sobre unes estovalles blanques amb puntes lluïen com nous els plats de la sanefa blava de la col·lecció Sol de Vilà Clara Ceramistes i els coberts de plata.

Acompanyats pels senyors de la casa que no podien o no volien fer desaparèixer el somriure cofoi de la cara, els visitants van xafardejar tots els racons de l’interior del xalet sense deixar d’aprofitar cap ocasió per mostrar admiració. Oh. Ah.

Com sempre, convidats i amfitrions van acabar a la cuina. Drets, en grupets de dos i de tres, s’atropellaven amb reflexions molt profundes sobre feina, futbol, el dèficit de valors morals en l’actualitat i gastronomia.

“Fa una olor exquisida, Sra. Bonastre!…” “Ja ho veurem, ja ho veurem. No sé com haurà quedat. Espero que us agradi el bacallà. Tenim bacallà amb mel, panses i pinyons… I de primer, arròs de botifarra negra i eriçons de mar.” “Mmmm… quin gust més refinat, Sra. Bonastre!”. “I quina originalitat!”. “Sí. Mirin, mirin, les receptes les he tretes d’aquest llibre. El coneixien? És sobre els nostres cuiners d’avantguarda i també hi duu receptes d’alta cuina creativa!”. “Oh! Quina edició més preciosa!”. “Sí, té unes fotos molts boniques, en un blanc i negre molt elegant. Miri aquesta, per exemple”. “Oh, sí, sí. Bé, i així, de quin cuiner menjarem, avui?”. “D’en Joan Roca…” I rient: “Bé, de l’adaptació de la Sra. Bonastre del geni Joan Roca… El coneixen?” “No”.

Un minut més tard, en un apart, la Sra. Bonastre s’explicava. “Miri: ha de posar a coure l’arròs amb un brou i la botifarra negra. Per altra banda, obri els eriçons i tregui’ls la carn. En una paella antiadherent cogui les rodanxes de botifarra negra amb una mica d’oli; i sobretot: a foc suau. Però sap com ho ha de fer perquè quedin perfectes? Ha de posar un pes sobre de cada rodanxa i així resulten més llises i cruixents. Un cop fregides, reservi els talls de la botifarra en un paper absorbent. També s’han de fer cruixents de parmesà: col·loqui la peça a la paella calenta. Quan quedi enganxada al cul una pel·lícula fina de formatge, la retira i repeteix l’operació amb el que quedi de peça vuit vegades més. Un cop daurades les làmines de formatge, retiri-les amb una rasqueta. Reservi-ho tot sobre un altre paper absorbent. La resta de parmesà el pot ratllar. I ara allò que encara em falta per fer: en el moment just en què cregui que l’arròs estigui gairebé cuit (en el meu cas, d’aquí un minut), hi heu d’afegir el parmesà ratllat, la sal i cerfull picat. Després ho hauré de muntar tot en un plat fondo: col·locar damunt l’arròs les tires de carn dels eriçons (que el col·loques cru perquè pren la temperatura de l’arròs), torradetes de pa molt fines fregades lleugerament amb all blanquejat i oli d’oliva, els cruixents de parmesà i les rodanxes de botifarra. Ja veurà, ja… Bé, tots a seure, que he d’acabar l’arròs”.

Van seure a taula. La Sra. Bonastre va avisar amb un crit la filla, que va apagar el televisor i va apropar-se a la taula de mala gana.

Amb l’arròs, més perquè al Sr. Bonastre li feia il·lusió que no pas perquè s’hi adigués amb el menú que havia preparat la seva muller (havien tingut, res seriós, una petita discussió al respecte), també hi havia dos bols amb amanida de tomàquet. “Són els tomàquets del meu hortet!”. “Ai, per cert, finalment no ens l’ha ensenyat!”. “Després, després hi anirem i a veure si podem collir alguna coseta perquè se l’enduguin”. Mentre esperaven que es refredés l’arròs, tots van picar un tall de tomàquet amanit. Un dels de la visita no va poder evitar fer un gruny: “Ai, ho sento, és que tinc les dents molt delicades i aquesta fredor…”. La filla del Sr. i la Sra. Bonastre va escopir directament el tros de tomàquet al plat: “Joder, això està congelat, merda”. “Nena, aquesta llengua…”. I el Sr. Bonastre es va sentir decebut i derrotat i va atacar com un animal ferit (amb el somriure rodó que encara li encarcarava la cara, això sí) la seva dona: “Ja t’ho havia dit que l’havíem de treure abans de la nevera: tu i la teva mania de deixar-ho tot preparat!”.

De l’arròs van dir que era un plat amb unes textures ben interessants i el Sr. Bonastre no va poder evitar sentir gelosia. Però amb el segon es va animar: el bacallà, malgrat la mel, estava salat. Els comensals van fer el que van poder bevent molt vi i menjant molt pa, però ningú no va dir res. La Sra. Bonastre tenia les galtes vermelles i no aixecava els ulls del plat.

(Continuarà)

© 2008 Andreu Gabriel i Tomàs

Els senyors Bonastre i filla is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.