L’Oncle Vània

Els senyors Bonastre i filla

Feia una temperatura de vint-i-cinc graus i, darrera la reixa, les fulles dels pollancres que disposats en dues fileres arribaven fins a la torre no es bellugaven. El cotxe vermell va esperar que s’obrís la porta automàticament i, després del clec, va penetrar la propietat.

   Baixant els escalons de l’entrada, el Sr. Bonastre els venia a rebre vestit amb una camisa de màniga curta i texans clars. Se li podien veure els mitjons blancs per sobre el calçat, unes sabates de muntanya sense bota. El somriure de benvinguda li feia la cara encara més rodona.

   Amb una mà a la butxaca dels pantalons, va utilitzar l’altra per indicar que havien de donar la volta a la casa per aparcar. Allà darrere els visitants van veure, al seu cantó, un tot terreny i un ciclomotor estacionats en un espai de trenta metres de grava solta. Van deixar el vehicle al costat del ciclomotor.

   Fora del cotxe van saludar efusivament el Sr. Bonastre, que els va encaixar fort les mans i va respondre els pertinents petons. Abans d’entrar a casa, des del porxo de pedra vista, el Sr. Bonastre els va ensenyar fins on arribaven els límits de la seva parcel·la. “Veuen aquella paret de pedra que acaba en aquell pou? No, no es veu gaire, des d’aquí; entre la bardissa i la distància… És que són com dos camps de futbol, tot el terreny!”. Un dels visitants va fer uns copets a l’esquena de l’amfitrió per felicitar-lo. “I ja tenen pensat, tal com em va dir, fer-hi algun cultiu o alguna plantació d’arbres, Sr. Bonastre?” “No, encara no, de moment en tinc prou amb el jardí, la piscina i l’hortet”.

   Des del porxo fins uns cinquanta metres enllà l’herba s’estenia com una catifa i rodejava una piscina de quinze metres en forma de ronyó. Hi havia un magraner a prop del marge entre l’herba i el descampat; aquesta extensió, un camp abandonat, no era gaire frondosa, tot i que tenia un bosquet a l’esquerra, on devia acabar el camp, de sis o set alzines.

   A l’altre costat de la piscina, hi havien plantat una olivera adulta. “Sr. Bonastre, quina olivera més bonica: és… preciosa. A més, no és borda, oi?” “No, i ara! Esperem treure moltes olives. La vam empeltar tal com ens van dir els arboricultors, els de la botiga, que ho féssim. Ens han promès i repromès que aquesta és especialment fructífera”. “Ah… I escolti, com la varen dur fins aquí? Els la van portar ells, no? És tan gran!”. “Sí, sí, és clar. Van venir amb un camió amb grua incorporada. Ai, sí, i quin desastre! Mirin, mirin, vinguin aquí”. Els va dur a la cantonada de la torre, pel costat on havien entrat amb el cotxe. “Veuen aquest fanal de ferro forjat trencat d’aquí dalt? Va ser amb la grua, tan alta que era!”. “Oh, quina llàstima! I què bruts, no? Bé, suposo que els ho pagaran, oi?”. “Doncs miri, la qüestió és que no ens en vam adonar, quan va passar… I no els hi vam poder dir al moment. Així que els hem estat trucant però sempre ens posen excuses: que si hem de parlar amb l’asseguradora, que si necessitem la revisió d’un inspector… Estem una mica mosques, la veritat!” “Clar, perquè el que sí és segur és que van ser ells…”. “És clar, és clar. No pot ser de cap altra manera”.

   La Sra. Bonastre va aparèixer per la porta del porxo eixugant-se les mans amb un drap de cuina estampat de maduixes divertides que havien comprat a Vinçon. Els va saludar i va estar encantada de conèixer-los.

(Continuarà)

 Els senyors Bonastre i filla is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.