L’Oncle Vània

Carta de comiat

Quan ja tenia la soga ferint-li el coll va recordar que no havia fet cap carta de comiat.

   El suïcida s’afluixà el llaç, baixà del tamboret i es va fer amb un full blanc i, perquè tot fos més solemne, amb una ploma. Sobre el paper, es va acomiadar de la mare (que no patís, que no era culpa seva però és que ja no tenia sentit viure així) i de la seva dona (que no patís, que no era culpa seva però és que no tenia sentit viure així, que les coses feia temps que no anaven massa bé entre ells dos, que no creia que ell li pogués donar tot el que ella volia).

   Tornà a pujar al tamboret i tornà a enfortir-se el llaç. El suïcida estava a punt de donar l’últim cop de peu al tamboret i a la vida quan va pensar en la filla de divuit anys. No podia fer-li això. Havia de dedicar-li algunes paraules en l’última nota. Soga fora, peus al terra i un altre cop ploma a la mà. Es va acomiadar de la nena (que no patís, que no era culpa seva però és que no tenia sentit viure així, que les coses feia temps que no anaven massa bé entre ell i la mare, que no creia que ell pogués donar a la mare tot el que ella volia, que ella ja era una filla gran, que havia de fer la seva vida, que no preocupés massa a la mare) i, de pas, el suïcida introduí un incís per al seu únic germà (que no patís, que no era culpa seva però és que no tenia sentit viure així, que les coses feia temps que no anaven massa bé entre ell i la dona, que no creia que pogués donar a la dona tot el que ella volia, que la nena ja era gran, que la nena havia de fer la seva vida, que la nena no preocupés massa a la seva mare, i que com a germà havia estat fantàstic, que havia passat amb ell els millors moments de la seva vida, amb els jocs inconscients d’infants entremaliats).

   El suïcida repetí l’operació de preparació. Només una pota del tamboret tocava el terra. L’últim cop d’ull i va veure, damunt el parquet, un ós de goma rossegat. La consciència el torturava. Va baixar i, sobre el paper, s’acomiadà del seu gos (que no patís, que no era culpa seva però és que no tenia sentit viure així, que les coses feia temps que no anaven massa bé entre ell i la dona, que no creia que pogués donar a la dona tot el que ella volia, que la nena ja era gran, que la nena havia de fer la seva vida, que la nena no preocupés massa a la seva mare, que el seu germà havia estat fantàstic, que havia passat amb ell els millors moments de la seva vida, amb els jocs inconscients d’infants entremaliats, i que com a gos havia estat un bon gos).

   Va repassar la carta de comiat, va corregir algunes faltes i la va deixar sota el gerro. El suïcida ho tenia, finalment, tot apunt. Ja es preparava per pujar allà dalt quan va sentir el cric-crac de la porta. La dona entrava a casa i deia hola.

   El suïcida frustrat, trist com tots els suïcides frustrats, va haver de contestar amb un fort i alegre ei mentre tirava la carta de comiat a la llar de foc i guardava la corda dins el bagul de les cordes.

© 2006 Andreu Gabriel i Tomàs

 Carta de comiat is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.