Primera persona a Internet
A la vigília havia estat, durant una bona estona, assegut sol a un bar davant un plat de patates braves que es van refredar, dues forquilles i dues copes de cervesa.
Em vaig llevar més d’hora del que tenia previst. No em vaig treure els pantalons del pijama: només em vaig calçar les vambes i vaig lligar-me una dessuadora a la cintura. I així vaig sortir al carrer, el diumenge.
Vaig caminar fins a la cantonada i, com que el semàfor verd pampalluguejava, vaig arrencar a córrer. No vaig parar fins al centre comercial del costat del mar. Suat, vaig pagar una entrada per veure una pel·lícula. Eren dos quarts de dues del migdia. Vaig veure la pel·lícula. Vaig sortir del cine i del centre comercial. A l’avinguda, vaig mirar una noia que duia un fill agafat a la cama. Ella em retornà el gest i, mig somrient, va apartar el nen d’ella (ves, va, ves) per tocar-se els cabells i col·locar-se un ble ros darrere l’orella. Vaig creuar el carrer.
Davant un aparador, el reflex m’ho va aclarir tot: jo vaig ser, aquell diumenge, amb pijama, vambes i dessuadora, l’home més atractiu de la ciutat de Guillem Gisbert, cantant del grup de folk però no ben bé folk (de folk però de folk molt personal, diu Bruno Sokolowicz per la ràdio) Manel.
© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs
3 respostes fins ara
Sarita // Gener 11, 2008 a 12:57 pm |
no entenc el final. el Manel qui és? el fill de la dona del ble ros darrere l’orella?
onclevania // Gener 11, 2008 a 1:22 pm |
Ves al link de Myspace Manel d’aquí a la dreta…
El final és una solemne xorrada, la veritat, ho sé…
Una abraçada!
kalaupapa // Gener 13, 2008 a 11:27 pm |
Juraría que conozco a ese Gisbert.
Sokolowicz no sé quién es, pero suena a imbécil.