Conte: Berlín (i VI)

Per fi, l’últim lliurament de Berlín. A veure si els que m’heu anat dient que esperàveu al final per tal de comentar-lo no sou mentiders i ho feu. Moltes gràcies a totes i a tots per la visita!

   

Berlín

(Segueix)

IX

A dos quarts de set del matí l’aire ha fet la seva feina i el pis, desert encara, fa menys pudor a fum i a alcohol. La cortina blava de la finestra oberta balla al gust del vent berlinès. L’estança comença a il·luminar-se per la llum que s’escola per les cortines de les dues finestres. Un feix de llum blava es va fent fort a la paret. Mai no heu vist tan clarament el temps que corre.

   Amb la llum nova, les restes de la festa d’anit que omplen el pis semblen alegrar-se. Ara, de dia, l’aparença del pis és millor i el desordre sembla arranjar-se com per art d’encantament.

   Però, alerta, fixeu-vos-hi bé: amagats al racó més insospitat hom encara es va trobant amb gots de vidre bruts, llaunes de cerveses plenes de cendra i altres tristeses. 

 

X

No passa res fins a les set del matí, quan el pis sent com les claus de la Irene obren la porta. Entren, per aquest ordre, la Irene, la Sílvia i el David. Sense dir res i en filera índia, marxen fúnebrement fins a la cuina i s’asseuen disposats de la mateixa manera que fa unes hores pel sopar.

   Falta la Cristina, que és a l’hospital perquè ha caigut d’un mur on s’ha enfilat fent el burro i s’ha partit els morros. Al començament s’han espantat perquè ha perdut la consciència i ha sagnat moltíssim, però ja a l’hospital el metge els ha dit que no era res. Tot i així, se l’han quedada una nit en observació.

   Els tres joves obren una ampolla de vi negre i se’n serveixen en tres gots bruts de l’aigüera El sol que entra del celobert és fort. L’estampa impressiona. El silenci que acompanya la imatge intensifica l’aire afectat de l’escena. 

   La Sílvia no pensa gens ni mica en la Cristina, però ara només pot callar i respectar el silenci solemne del David i la Irene.

   No pot deixar de mirar el David. Després d’hores d’alcohol i cansament, el noi segueix atractiu. Les línies del seu rostre, enfortides per un gest sincer de preocupació (un gest, al cap i a la fi, de contenció viril), no desprenen res més que sexualitat per a la Sílvia.

   Des de la seducció a través del mirall, la Sílvia s’ha passat tota la nit fent petits intents d’acostament cap al noi. El David ha respost relativament, amb algun somriure o alguna mirada còmplice.

   L’accident de la Cristina ha impedit que el joc de seduccions es resolgués quan la Sílvia preveia, però no ha aconseguit despertar-la de l’encantament del noi. El joc encara ha d’acabar, per a la Sílvia.

   Mira-te-la. Tot i que sap que aquesta nit no s’ha portat bé, no se sent culpable perquè ningú no s’ha fixat en ella i, tal com estan les coses, no sembla que hi hagi cap possibilitat que algú li recrimini ara cap conducta passada.

   La Sílvia sap que s’ha portat malament perquè ho ha vist tot, ho ha mirat tot, i no l’hi ha importat una merda.

   Al començament, quan la desgraciada Cristina ha quedat inconscient sobre la vorera i el trau a la barbeta vessava un raig de sang que formava un doll al voltant de la cara, la Sílvia ha volgut patir per ella, però no ha pogut. Després ha vist com tots corrien per tal de socórrer-la però ha decidit quedar-se quieta seguint amb el seu paper d’observadora passiva. Mentre la histèria i el malestar creixien perquè la Cristina no responia als primers copets a la cara, ella només podia mirar de quina manera el David es preocupava per la Cristina i li eixugava la sang del rostre amb la seva bufanda. Llavors s’ha mort de ràbia i d’enveja. En veu baixa, primer ha maleït el món sencer i després s’ha insultat i s’ha odiat.

   Al segon glop de vi, la Irene, una bona mestra de cerimònies, aconsegueix parlar. “Ei, jo vaig a dormir. Demà em llevaré abans del migdia per anar a l’hospital a veure la Cristina. David, m’acompanyaràs, oi?”. “Sí, és clar”.

   La Irene s’aixeca de la taula i deixa que la Sílvia i el David acabin la nit sols a la cuina.

  

 XI

El David beu ràpid el primer got de vi i se’n serveix un altre. La Sílvia intenta dir alguna cosa, però no se’n surt. Finalment, deixa anar algun comentari fals de consol pel que li ha passat a la Cristina. El David, educat, respon amb un somriure de gratitud. Tot seguit, beu el segon got de vi encara més ràpid que el primer. La Sílvia mira com encara s’aboca un tercer got i com, sense deixar d’apartar la mà de l’ampolla, també se’l beu. Ella no pensa frenar-lo. Que begui, que begui.

   Però el quart got no arriba. El David tentineja lleugerament. S’alça i es disposa a abandonar la cuina. “Bona nit”, diu. La Sílvia, en un acte reflex, s’aixeca ràpidament i es col·loca davant seu impedint-li el pas. Quan la Sílvia besa el David, els ulls d’ell, fins ara uns ulls tristos, s’encenen d’ira.

   “Però es pot saber què fas?”, crida el jove mentre s’eixuga la boca amb el braç. “Però ja t’has vist, gorda?”, diu totalment fora de si. Després d’un petit silenci, el to passa de violent a càustic i malvat i, amb un somriure malèvol, diu, en veu baixa: “A més, tu ets lesbiana, a mi no m’enganyes”. La Sílvia, desconcertada com si hagués despertat d’un somni profund, només pot quequejar ridículament. “Va, tia”, segueix el David, “però que no veus que aquesta relació i estima que tens cap a la Irene no és normal? Heu estat tota la nit juntes, hòstia! Què? Que no pots deixar ni per un instant la teva amiga de l’ànima?”. La Sílvia intenta reaccionar i, amb un to poc consistent que vol ser irònic però que es queda infantil, diu: “Ui, sí, de tota la vida, no ho sabies?”. Entenent que la Sílvia vol recuperar el control de la situació, el David s’enfurisma un altre cop. Amb un gest brusc i amb el dit alçat, el jove apropa la seva cara a la cara espantada de la Sílvia i, amb un gruny salvatge entre dents, arrossega una efa fins a escopir: “Foca de merda”. 

 

XII

La Sílvia sent com es tanca la porta del pis. No plora. Se serveix un got d’aigua i se’l beu d’una tirada. Dreta davant la pica de la cuina, es toca el clatell fent-se un massatge.

   Després d’un pipí, es posa el pijama i es fica al llit al costat de la Irene. No triga ni un minut en adormir-se. 

   L’endemà, la Sílvia no sent ni un bri de compassió quan li diuen que la Cristina ha empitjorat. Té altres preocupacions al cap i, a més a més, una forta cremor sota el llavi (una pansa que apareixerà aviat) la molesta massa. 

   

FI DE BERLÍN

   

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs 

  Berlín is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.