Conte: Berlín (IV)

   

                                      Berlín

  (Segueix)

  Pitja el timbre tres vegades fins que, per fi, s’obre la porta. La Irene, en pijama i amb molt mala cara, li fa un petó, li murmura un hola i se’n torna al llit. La Sílvia se’n riu i li fa fotos amb flaix per fotre. Quan veu que la Irene no es llevarà i com que ella també té son, la Sílvia deixa les coses per allà al mig anant alerta de no tirar cap dels gots de vidre bruts ni cap de les llaunes de cervesa plenes de cendra que hi ha al racó més insospitat i s’estira al costat de la seva amiga. Dormen fins que ja és fosc.  

   

V

La Irene obre el llum de sobre el munt de revistes que fa de tauleta de nit, es gira i veu els ulls oberts de la Sílvia. “Hola nena”, diu la Irene. “Hola Irene”, diu la Sílvia.  Després s’expliquen la vida. La Sílvia posa al corrent la Irene de les històries dels tres o quatre amics de Barcelona amb qui encara té contacte. La Irene explica a la Sílvia els excessos de Berlín. S’entenen i la veritat és que tot va bé.

   Surten al carrer per anar a comprar cerveses. Tot i que és fosc, la Sílvia mira el barri més lúcidament que aquest matí. És un barri de turcs amb Mercedes, de carrers amples i poc il·luminats que, segons com, podrien fer por però que no en fan ni una mica. Hi ha locutoris, arbres altíssims, gent que torna de treballar, finestres obertes tot i fer un fred que pela, crits de mares cansades i supermercats alemanys.

   La dependenta del súper és grassa i rosada i, quan entren, s’està espolsant la camisa de ratlles fines i vermelles de l’uniforme. La Sílvia i la Irene agafen un carro i comencen a fer passadissos. Abans d’arribar a les cerveses, agafen pa moreno (només hi ha pa moreno), cereals, pebrots i ceba. Passen de llarg les aigües i la Sílvia es fixa que mig litre de cervesa és més barata que un litre d’aigua. De cop, un dit assenyalador es creua entre els seus ulls i la cervesa pilsen baratíssima que està estudiant. Una veu de noi diu, en castellà: “la millor cervesa de món”. La Sílvia es tranquil·litza quan veu que el noi es gira cap a la Irene i s’hi posa a xerrar. No és fins després de cinc minuts de riures i bromes còmplices que el noi i la Irene deixen de donar l’esquena a la Sílvia. “Et presento en David… David, aquesta és la Sílvia”. Dos petons i a pagar les cerveses a la dependenta grassa i rosada.

   Quan estan caminant de tornada a casa la Sílvia ja sap que s’enamorarà d’en David. Atractiu. El color ros que no embafa dels cabells i la pertinent barba de dos dies li donen un aire d’elegància clàssica, però la suma d’un intermitent clotet ben bufó a la galta esquerra i uns sorprenents gestos amb els braços suaus i graciosos fa que la Sílvia el vegi com l’home perfecte que mai no ha conegut ni pensava que coneixeria.

   El David no para de xerrar i de dir burrades. No es dirigeix mai directament a la Sílvia i, de vegades, ell i la Irene s’avancen i li tornen a donar l’esquena. Llavors, ella aprofita per mirar el cul del David.

   Caminant carregats com mules amb bosses plenes de cerveses de mig litre, es desvien del camí que abans la Sílvia havia intentat memoritzar. “Passem a buscar la Cristina, que viu aquí a prop”, informa la Irene.

   Comencen a caure quatre gotes i el David fa uns minuts que ja no diu res. Berlín té la seva part trista i, en un moment d’abstracció inoportuna, la Sílvia nota com s’apropa abans d’hora el pensament de la tornada a Barcelona i tot el que això comportarà -la represa de les classes, el full del règim i les tardes perdudes davant el televisor. Per sort, abans que aquests pensaments es facin grossos i importants, la Irene indica amb un cop de cap que ja han arribat a ca la Cristina. Les molestes angoixes paren en sec i Berlín, amb plugim empipador i tot, torna a ser una ciutat alegre. Piquen al porter automàtic i la veu metal·litzada de la Cristina els informa que ara mateix baixa.

   Després de cinc minuts d’espera aixoplugats al replà de l’entrada, la Cristina apareix baixant l’escala a cops de saltiró feliç. Abans de fer cap altra cosa, es presenta a la Sílvia i li fa dos petons.

   Durant la tornada a casa de la Irene la Sílvia no diu massa res. De moment es limita a contestar breument les preguntes protocol·làries dels amics de la Irene i a escoltar les seves bromes i les seves complicitats.

   Passats dos minuts de marxa, el David, una criatura vertaderament encantadora, ja ho podeu veure, s’ofereix per dur-li la bossa que ara ella carrega. Quan s’apropa per donar-la-hi, tot i un intent tímid de la Sílvia, les mans no es toquen. Acceptant el gest amable del David, això sí, la Sílvia ha aconseguit que es quedessin ells dos retardats unes passes de la Irene i la Cristina. Així, durant dos minuts que l’emocionen, la gris i trista Sílvia passeja per Berlín amb l’encantador David.

   Després ja arriben a ca l’Irene on, travessant l’entrada, el David bromeja: “Hòstia, quina pudor que fot sempre la teva entrada, Irene. La millor pudor del món, sí senyor”.

   I amb aquesta broma, que fa riure als quatre joves, queda inaugurada la primera nit berlinesa de la Sílvia. La noia té la intuïció que serà una nit especial. (Continuarà)

    © 2007 Andreu Gabriel i Tomàs 

   Berlín is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.