Conte: Berlín (III)

   

Berlín

(Segueix)

 II

Després que el metge l’hagi feta despullar, se l’hagi mirada amb ulls clínics, l’hagi pesada i li hagi dit “t’espero al despatx del costat”, la Sílvia es queda, sola i nua, a una habitació blanca i desinfectada. Es vesteix sense pensar en res.

   Ara la Sílvia seu davant la taula gegant del metge i espera que el doctor acabi de mirar uns papers. El metge deixa els papers i, jugant amb les ulleres de llegir, la mira: “Sílvia, no tens cap problema greu. No estàs grassa”. Para. Segueix: “D’acord, ja ho sé. És veritat que no estàs prima però tampoc no estàs grassa, de debò”.

   El metge continua guanyant-se el sou durant set minuts i mig fent un discurs sobre les pressions socials que s’exerceixen sobre les persones que no estan molt primes, el mal que havien fet les models anorèxiques dels noranta i la desorbitada importància de la imatge “en aquest món actual en què vivim”. Després li dóna un full ple de dibuixets de verdures als marges amb un règim (“a mi m’agrada dir-li ‘dieta sana’ i no ‘règim’”) i li diu adéu.

   La Sílvia torna a casa, li explica a la mare el que li ha dit el metge i berena una poma (ho diu el full). S’estira al llit i, confusa, adés pensa que el metge té raó, adés pensa que és un imbècil.

   Li ha fet ràbia que li hagi dit que no està grassa. Si no està grassa, ¿per què sent comentaris darrera les portes? Si no té cap problema, ¿per què s’està morint de pena per dins?

   La visita al metge només ha aconseguit que la Sílvia se senti estúpida i imbècil.  

   Aquesta mateixa nit, estirada amb la cara aixafada boca avall contra el coixí, quan comença a necessitar aire, la Sílvia recorda un correu electrònic que va rebre ahir de la seva amiga Irene. La convidava, semblava sincera, a fer-li una visita a Berlín. Fins ara ni se li havia passat pel cap, però ara, vivint en un estat d’ànim encara més lamentable de l’habitual, s’hi ha repensat. A més, la mare de la Sílvia, que està preocupada per la filla i que, com tota bona mare, creu que els viatges per desconnectar són bons, l’anima a fer el viatget fins el punt de voler-li pagar el vol i tot.

   La Sílvia troba un bitllet pel dilluns vinent. Avisa la Irene, li explica les seves intencions i la Irene accepta encantada. “T’ho passaràs de conya, ja veuràs. Aquí estem cada nit de festa. Ja veus. És un descontrol de la hòstia, però mola un munt. Això sí, porta roba d’abric que fot un fred que t’hi cagues”.  

   

III

L’avió no és ample i la Sílvia està incòmoda perquè el senyor del costat també està gras. Com a mínim, com que seu tocant el passadís, pot estirar les cames.

   A l’esquerra, passat el passadís estret, hi ha tres seients ocupats pel que sembla una família. Un nen seu entre un home i una dona. L’home, que és rodó i vesteix un polo verd, juga amb el nen. La dona, que és estirada i vesteix un jersei de coll alt elegant, llegeix un llibre gros. Està tan absent que no us semblaria la mare del petit més que pel fet que, de tant en tant, el nen ressegueix el braç de la dona amb un cotxet fins arribar al pit. Run-run-run, diu el fill. El pare també intenta interaccionar amb la dona. Li fa bromes i li acaricia els cabells passant el braç per sobre el nen. La dona, sense aixecar la vista del llibre, només reacciona murmurant alguna cosa que la Sílvia no pot sentir. De sobte, la dona aixeca la vista del llibre i es gira cap a ella. Es miren. Si les veiéssiu, diríeu que estan a punt de fer-se un gest de complicitat. Al final, però, la dona torna la mirada al llibre.

   La Sílvia pot dormir mitja hora fins que un cop al peu d’una de les hostesses la desperta. Aprofita llavors per aixecar-se a fer un pipí. Va al lavabo de la cua de l’avió perquè queda més a prop. Entra al wàter, s’asseu a la tassa, aixeca el cap i descobreix que es pot veure reflectida a un mirall immens. Mentre sent el soroll del pipí, es frega l’ull esquerra fins que li queda vermell. Agafa un tros de paper de wàter, es moca, el tira al forat i estira la cadena. Tot se’n va.

   El vol encara dura una hora i quaranta cinc minuts més. 

 

IV

La Sílvia baixa de l’autobús que l’ha portat des de l’aeroport Schonefeld fins al barri on viu l’amiga. Fa un matí clar i fred. De seguida troba una vorera ampla i segueix el carrer que fa corba. Arrossega una maleta amb rodetes que tremola i fa un escàndol per sobre les llambordes de la vorera. Arriba a una entrada amb la porta oberta. Hi entra tímidament i es tapa el nas amb la mà perquè put a peus. Després de caminar tres o quatre passes veu que, tal com li havia dit la Irene, l’edifici té un pati espaiós amb cinc plataners i tres cubells d’escombraries. No es pot creure que l’hagi trobat a la primera.  

   Al pati hi veu quatre portes, dues a cada costat. La Sílvia furga a la butxaca del cul dels pantalons fins que troba un paperet i se’l mira.

   Obre la primera porta de la dreta. Ara ja pot pujar fins el tercer pis porta esquerra per veure què passa allà dins. (Continuarà)

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs 

 
 Berlín is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.