Conte: Berlín (I)

Berlín  

Per aquesta vorera ampla, seguint el carrer que fa corba, s’arriba a una entrada que put a peus. L’edifici, que té un pati espaiós amb cinc plataners i tres cubells d’escombraries, és immens. La façana la van mal pintar de vermell fa massa temps, i les finestres, distribuïdes en cinc llargues fileres, són totes iguals. Els marcs metàl·lics plens de rovell de les finestres, la façana monòtona i el pati interior de l’edifici tenen l’aire trist però assossegat d’aquells habitatges on no hi ha mai cap enrenou que molesti la portera.

   Si no us fa fàstic la pudor i ignoreu unes sabates sense amo que reposen al costat de l’estoreta de la porteria, podem travessar el vestíbul fosc fins al pati. Tot obrint la primera porta que trobareu a la dreta, podem pujar fins el tercer pis porta esquerra i veurem què passa allà dins.

   Al rebedor hi ha un penjador amb jaquetes, gorres de llana i la funda d’una càmera de fotos. Repenjada a la paret, una bossa de la brossa mal tancada. Sobre un moblet antic hi ha el moneder i un paquet de tabac. El terra és de fusta i hi ha una o dues tarimes soltes que grinyolen quan es trepitgen. A les parets, grogues, algú hi ha enganxat amb cinta adhesiva moltes fotografies mal fetes. N’hi ha d’edificis de la ciutat, de postes de sol a la platja, de cels grisos i de cels blaus.

   El rebedor dóna al passadís directament, sense que hàgiu de passar per cap porta. A l’esquerra hi ha un prestatge bastant elevat, amb un gerro buit i empolsegat i una mena de shisha desmuntada en tres peces. Per la dreta podeu entrar a la cuina.

   El sol, que penetra la finestra grossa que dóna al celobert, intenta escalfar la cuina després de la nit freda. Perpendicular a la finestra hi ha una taula grossa de fusta sense estovalles plena de restes del sopar d’ahir. La taula té taques insalvables de menjar, oli, vi i altres líquids que la fusta s’ha empassat amb gust. A un cantó de la taula hi ha l’aigüera i un marbre llarg per cuinar. Una part d’aquest marbre serveix de rebost: hi ha llaunes, paquets de pasta oberts i sense obrir, algunes cebes, una bossa de patates, dues cabeces d’alls, el sucre i un paquet de cereals. A l’altre costat de la taula hi ha una prestatgeria amb llibres d’art mal col·locats. La tria és vulgar. N’hi ha molts de Friedrich. Els fogons i el forn, tot d’una mateixa peça, són a tocar d’un moble estrany semblant a una menjadora de cavalls que serveix per guardar-hi centenars d’espècies. I, finalment, asseguda en una cadira, amb els colzes a la taula, tens una noia amb mala cara que menja cereals. És la Cristina, una madrilenya de vint i pocs anys que avui ha passat la nit al pis que la seva amiga Irene ha aconseguit per uns mesos.  

 

   La Cristina és morena, alta i forta. Té un rostre divertit, sobretot els dies de ressaca, amb uns ulls una mica separats i un clotet pronunciat a la barbeta. Tot i que no ho diríeu, no crida mai. Això sí, amb una veu greu, tota l’estona fa bromes bastes d’índole exclusivament sexual. Des que ho va veure en una noia a una discoteca, sempre que surt a prendre una copa es posa corbata. Estarà, com tots els seus amics, sis mesos estudiant a Berlín i s’emborratxarà cada nit.

   La Cristina deixa el bol amb cereals per la meitat, fa un badall i abandona la taula per tornar-se’n al llit.

 

  Després de la cuina hi ha el bany. És fosc i estret. El terra està una mica mullat i, sota la pica, hi ha dos o tres fulls de diari enfosquits per la humitat. En un cistell de vímet, hi ha algun exemplar de l’edició internacional de El País, revistes polítiques en alemany i un llibre, de butxaca, d’introducció a la filosofia contemporània germànica. Al fons hi ha un petit plat de dutxa brut de pèls púbics que tenen forma d’essa majúscula. La dutxa està encaixada entre la cantonada i dues portes corredisses de metacrilat lleugerament opaques. A l’altra cantonada hi ha la Irene, la llogatera del pis, amb les calces baixades que acaba d’asseure’s al wàter i pixa amb els ulls tancats i amb mala cara. 

   Ai, la Irene i les seves ressaques! No les suporta. El dia següent sempre es desperta massa aviat, just quan el mal de cap fa més mal, perquè té pipí. Avui li ha tornat a passar. Ja no podrà dormir més. Ara, la Irene perd el temps damunt la tassa. Ja no pixa però li fa peresa aixecar-se. Sempre ha estat una noia mandrosa. És barcelonina i fa sis setmanes que és a Berlín. L’única cosa de profit que ha fet és trobar aquest pis com a lloc temporal. Dintre d’un mes haurà de cercar-ne un altre perquè l’amo del pis, el jove aficionat a fer males fotografies que li ha llogat a bon preu, tornarà. La Irene no sap com s’ho farà, perquè a part de buscar on dormir ha de trobar urgentment un projecte científic a la universitat per inscriure-s’hi i acabar així per fi la carrera, proclamant-se enginyera de camins a tots els efectes d’una puta vegada. Tot i els seus estudis, no té cara d’enginyera.

Des de la tassa, la Irene sent com la Cristina torna al llit. Fa el ronsa uns minuts més fins que el fred al cul es torna insuportable. Es puja les calcetes i surt del lavabo amb les dues mans pressionant les temples. Per dins, es menteix i es jura que mai més tornarà a beure cervesa alemanyota de merda. (Continuarà)

   

© 2007 Andreu Gabriel i Tomàs 

 

  Berlín is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.